Desconeixia el vessant profètic d’Ada Colau. Ara fa dos anys, unes declaracions seves a l’Aló Alcaldesa d’Instagram varen incendiar les xarxes. Defensava que s’hi adreçava en espanyol per comunicar-se «amb el màxim nombre de gent», encara que també estava disposada a respondre preguntes en català «de forma natural i nem fent». El temporal va passar però, aquesta mateixa setmana, hem pogut confirmar allò que la intuïció apunta i les dades confirmen: només un de cada quatre joves barcelonins parlen català en la meitat dels districtes del Cap i Casal.

Aquella declaració d’intencions de Colau no era innocent i tampoc va ajudar a millorar la situació en una ciutat en què, curiosament, segons l’última Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població, publicada el 2018, un 93,4% dels ciutadans diuen entendre el català (un 85,3% el sap llegir, un 78,7% el sap parlar i un 60,6% el sap escriure). Però la situació de la llengua catalana no és bona, ni a Barcelona ni en el conjunt de Catalunya. Només quatre de cada deu catalans té el català com a llengua habitual. A la capital, menys de la tercera part l’utilitzen molt o força.

A mi, que soc de comarques com ens identifiquen a la capital, sempre m’ha sorprès la facilitat dels barcelonins per canviar d’idioma. Pots estar parlant amb un grup de persones en català, però les interaccions entre ells continuen sent en castellà. Un fet que, amb el pas del temps, s’ha estès arreu com constata un estudi de Plataforma per la Llengua: vuit de cada deu catalanoparlants canvien de llengua quan algú els parla en castellà per «respecte i educació».

Tenim una emergència i no en farem prou amb les administracions sense posar-hi de la nostra banda. Que Gerard Piqué hagi anunciat la seva retirava del futbol amb un vídeo en català –subtitulat– n’és un bon exemple. El nem fent ja no serveix, ara toca treballar amb intensitat per arrelar de nou el català en la nostra identitat de país.