Hi ha coses que hom aprenem de petits i que acaben acompanyant-nos al llarg de tota la vida. Una d’elles, i no l’única, sigui probablement com ens enfrontem davant d’aquells éssers estimats que ja no estan al nostre costat, a vegades fa molt poc temps i, també, els que no ho han estat mai per una simple qüestió de cronologia, tot i sentir-los molt propers.

La celebració de Tots Sants és una data solemne dins l’Església catòlica, de la qual hem de remuntar-nos al segle IX amb el papa Gregori IV, que tornà a consagrar el Panteó d’Agripa com a església –ja ho havia fet abans Bonifaci IV– l’1 de novembre de 835, sota l’advocació de «Santa Maria ad Martyres» i traslladant-hi molts màrtirs de la causa cristiana. Actualment, el sentit ha canviat tot i mantenir el caràcter cristià, potser per l’heterogeneïtat d’avui en matèria religiosa davant el fet universal de la mort.

Tot i mantenir un respecte davant del fet de la mort, la nostra perspectiva sí que ha canviat, sigui per l’edat o per les circumstàncies. En tot cas, el primer de novembre és la data assenyalada per visitar i fer una mostra de respecte als nostres difunts.

Malgrat això, és recomanable visitar el cementiri fora d’aquest dia. Darrerament, he pogut visitar el cementiri de Figueres on es podien veure moltes persones –per regla general força grans–, arreglant les tombes dels familiars, netejant-les, posant-hi flors o senyant-se en senyal de respecte.

A voltes m’han dit que és la por a la mort el que provoca aquestes actituds de respecte, però no crec que sigui cert; l’actriu Marlene Dietrich en certa ocasió afirmava en una entrevista: «Por a la mort? Hem de tenir por a la vida, no a la mort». En qualsevol cas, la mostra de respecte cap als avantpassats, les amistats perdudes o les persones properes ja desaparegudes forma part d’aquell instint ancestral que guarda l’ésser humà des dels seus orígens; un instint que ens ha fet arribar fins aquí i que espero no ens deixi mai.