Hi ha un proverbi africà que diu «la tribu educa». Per a moltes civilitzacions i societats al llarg de tota la història s’ha entès que durant el desenvolupament i creixement de qualsevol nen o nena totes les persones del barri o el poble s’han d’implicar en el seu procés d’aprenentatge. Si agafem el cas de Roses i ens preguntem quin és el grau d’integració d’aquesta lògica de poble que educa en comunitat personalment crec que en quedem molt enrere. Hi ha molt poca consciència sobre com tots i totes eduquem, segurament per la manca d’una estratègia col·lectiva. És curiós com sempre a totes les campanyes electorals pràcticament la majoria de partits inclouen en el seu programa els educadors de carrer, però mai s’acaba de desplegar un pla ambiciós. Actualment, existeix un projecte que s’ha presentat ara fa unes setmanes per part del consistori, però està molt enfocat a la diagnosi i la coordinació. A Roses arribem tard amb el treball al carrer amb els joves més enllà dels àmbits més institucionalitzats i ens calen nous espais de trobada informal. A hores d’ara no tenim cap centre cívic que compleixi aquesta funció i seguim amb la part alta de la SUF tancada sense projecte, que hauria de ser el lloc natural per fer-ho.

Tothom sap que hi ha punts de gran activitat com són la Riera Ginjolers, el carrer Cosconilles o la zona esportiva, llocs naturals de trobada dels joves. Però són espais abandonats i on cal una acció directa per fer front a problemes d’addiccions o sensibilització cívica. Si ens hi fixem, l’única interpel·lació que es fa cap als joves als espais urbans és quan se’ls prohibeix jugar a pilota. Per tant, cal passar del «prohibit jugar» al «juga amb respecte».

Hi ha pobles que poden servir-nos d’exemple en treball comunitari als carrers com poden ser Salt, on a través del projecte «Juguem?» es despleguen cada tarda tota mena d’activitats dinamitzades per educadors on es fa un treball de prevenció envejable. Malauradament, sembla que a l’Empordà encara no hem integrat aquest bon fer d’actuar des de l’arrel i trepitjar els barris. L’educació dels infants i joves no és només responsabilitat de l’escola. Ho és també la família i tots els agents socials d’un territori.