Segons les previsions de la Organització de les Nacions Unides (ONU), el proper dia 15 de novembre el planeta assolirà els 8.000 milions d’habitants. Desconec la fiabilitat de la dada, ni com ho calcula la ONU però alguns especialistes apunten a què és una xifra simbòlica sobretot per ajudar a la reflexió.

Ben cert, 8.000 milions de persones, que preveuen que siguin 8.500 el 2030 i 9.700 el 2050, ens plantegen molts reptes de cara al futur i ens hauria de fer reflexionar. Reptes de tot tipus que, a més, les societats de caràcter més local no sempre acabem d’apreciar-ho. Per exemple Figueres, l’any 1980 érem 30.000 habitants i actualment poc més de 47.000; podem pensar que és raonable aquest creixement en quaranta anys però percentualment és més d’un 30%.

Aquest creixement és desigual, evidentment, perquè en els països considerats rics el creixement és negatiu i només en el continent africà el creixement és positiu, tot i que a un ritme molt menor que en altres èpoques com els anys seixanta i setanta del segle XX. Aquestes previsions intenten conscienciar de què cal gestionar bé tant l’entorn mediambiental com les garanties socials.

La població mundial creix, però també es troba més envellida i amb més malalties malgrat que visqui molts més anys. I si això li afegim que una part del planeta -de la que en formem part- no té cap cura del medi natural consumint uns recursos que ja no tenim, el risc a què enfrontem els nostres fills o nets és molt i molt elevat.

Vivim en un veïnatge universal -el Global Village definit per Marshall McLuhan- en el que tecnològicament el planeta és més petit, climàticament més inestable, socialment més desigual i humanament més esquerp; així, sembla que està el panorama, i tinc seriosos dubtes que puguem establir -ara per ara-, llaços de bon veïnatge entre uns i altres. En teoria no hauria de ser tan difícil, sempre hem sabut ser bons veïns a nivell particular, com per no saber-ne a nivell col·lectiu.