Benvolgut lector, avui vull escriure un article homenatge a dues persones excepcionals: la primera la Maria Teresa Coll, ànima de les Escolàpies de Figueres, i la segona la mare Quimeta, un gran puntal de la mateixa casa. Les dues eren les úniques integrants actuals de la comunitat religiosa de les Escolàpies a Figueres, comunitat que va fundar la mateixa Paula Montal i que va ser la primera de la història d’aquesta orde. Per decisions preses lluny de la nostra ciutat, aquesta comunitat es tanca i, per tant, les seves dues integrants han de marxar a viure a altres comunitats. La Quimeta anirà a Olesa de Montserrat i la Maria Teresa a Llúria, a Barcelona. Sens dubte és una injustícia com la copa d’un pi! Elles dues mereixien viure a la seva Figueres i gaudir de la més que merescuda jubilació a prop de la seva estimada escola. A més de tancar la comunitat que va ser el bressol de tota l’orde em sembla –com a mínim– d’una manca de sensibilitat amb la història majúscula.
Divendres passat, es va celebrar un gran acte de reconeixement i estimació, cap a les dues protagonistes d’aquest petit article. La Sala d’actes de les Escolàpies es va omplir de gom a gom. Tota la comunitat educativa, molts exalumnes –de totes les èpoques–, exmembres de les Associacions de Pares i Mares, professorat actiu i jubilat, personal de serveis, alumnes actuals, el CB Escolàpies, autoritats, i les comunitats religioses de Figueres, van fer costat a la Maria Teresa i la Quimeta. Jo, com a pare d’exalumnes (les meves dues filles s’han format en aquesta escola), i persona vinculada a l’Associació de Famílies (les antigues APA o AMPA) durant tretze anys, puc parlar de totes dues i la meva experiència amb elles.
Una persona excepcional és aquella que disposa de certes capacitats, actua amb passió, emoció i entusiasme, contagiant la passió per compartir l’amor, l’amistat i el respecte, i tot això amb molta humilitat. Et deixa un record inesborrable, i que a més té una trajectòria personal impecable, de prestigi i dedicada a un ideal durant tota la seva vida. Aquesta definició s’escau com un anell al dit a la Maria Teresa i la Quimeta. De la Maria Teresa us diré que té un cor molt gran, és una persona amb molt de seny, respectuosa, ferma, amb uns ideals forts, i amb una vocació per ajudar a tothom admirable, però també molt humil. De la Quimeta, que ha estat sempre la cara amable però ferma de l’Escola, que ha ensenyat a menjar bé a multitud d’alumnes –al menjador de l’escola era tota una institució– i que sempre ha estat a disposició de tothom que l’ha necessitat. Dues persones excepcionals, amb les quals la ciutat té un deute de reconeixement pendent, que caldrà saldar en el futur immediat.
