Per a una immensa majoria de ciutadans, l’argot econòmic és una barrera. El vocabulari, les abreviacions o una inabastable llista d’índexs inintel·ligibles han acabat ofegant l’interès de molts de nosaltres. Els mitjans hem provat de traduir i posar a l’abast aquesta actualitat que, tard o d’hora, afecta la butxaca de tothom. Però la saviesa popular també ha sabut trobar recursos que exemplifiquen d’una manera quasi inequívoca, si anem pel bon camí o ens endinsem en un pedregar. El preu del carro de la compra, d’omplir el dipòsit del cotxe o d’un senzill cafè a la barra del bar són alguns dels indicadors d’aquesta economia popular.

Molts recordem encara quan, ara fa uns quinze anys, el president José Luis Rodríguez Zapatero va quedar en evidència en el programa Tengo una pregunta para usted de TVE. Un taxista li va etzibar si sabia quan costava un cafè. La resposta del polític, «vuitanta cèntims», va quedar lluny de l’euro que ja abonàvem la resta de mortals. L’elixir torrefacte descobert per Kaldi, un criador de cabres etíop del segle IX, demostra la diferència entre l’economia domèstica i aquella que recullen les pàgines salmó de la premsa.

De fet, el cafè és recurrent a l’hora de parlar de l’evolució financera. Fa uns mesos, protagonitzava un estudi d’una entitat bancària que comparava com s’havien incrementat els preus des de l’aparició de la moneda única al tombant del segle. De les vuitanta o cent pessetes (seixanta cèntims) d’aquells dies, ràpidament vàrem passar a l’euro i avui, ja en paguem un i mig i incrementant-se.

Que els preus pugen, és evident. Que es prenen mesures per refredar l’economia, també. Algunes són curioses, com la del propietari d’un bar de Santa Coloma de Gramenet que ha preferit abaixar el preu del cafè a cinquanta cèntims per mantenir la clientela. Una solució digna d’aquella saviesa defensada per Miguel de Unamuno: «La veritable universitat espanyola han estat el cafè i la plaça pública». Quanta raó, vell professor.