Una llei que obligui Instagram a avisar quan una imatge hagi estat retocada abans de pujar-la a la xarxa. Aquesta proposta, feta per Iñigo Errejón la setmana passada al Congrés, va provocar un munt de bromes fàcils a les xarxes socials i la condescendència dels polítics i analistes que no veuen amb bons ulls que en els parlaments arribin plantejaments que s’escapoleixen dels guions marcats. Un gest populista d’Errejón? No. Un primer pas, dels molts que fan falta, per començar a plantar cara a un dels grans problemes del nostre temps. La salut mental de joves, i no tan joves, en una societat canviada per la pandèmia a on les relacions socials, sovint, passen més a les pantalles que per la realitat. Més per fer veure que «la meva vida és una meravella», que no pas per exterioritzar com realment ens sentim. «400 mil joves a Espanya sofreixen trastorns de conducta alimentària, relacionada amb la reproducció d’uns cànons de bellesa inassolibles i sovint falsos. Volem que Instagram adverteixi quan una foto està manipulada», defensava Errejón a Madrid mentre que aquí, 700 quilòmetres més al nord, les xifres són igual, o més clares, sobre la necessitat de convertir la salut mental en un punt central de la sanitat pública.
S’acaba de conèixer un informe de l’Observatori dels Drets de la Infància on es denuncia que la sanitat pública catalana no arriba a atendre ni la meitat dels trastorns mentals d’infants i adolescents. És a dir que, com en temps passat, molts problemes de salut mental es continuen amagant sota l’estora. Problemes de joves i adolescents, que són molt preocupants, però també d’adults o de gent gran que viu sola. Anar al psicòleg sempre ens ha costat més que anar a qualsevol altre especialista. És fàcil trobar-te amb un conegut pel carrer i explicar-li que vens de visita amb el doctor X perquè et fa mal al genoll. Però ho és menys admetre que has demanat hora amb el doctor Y perquè estàs deprimit, tens angoixa o no tens ganes de sortir de casa en tot el dia. Costa parlar d’això en una societat on la gent es dedica a penjar a Instagram que la seva vida és més de postal que la d’un famós actor de sèries. Parlar de problemes de salut mental continua sent una mena de tabú.
Una conversa incòmoda per a molta gent i, també, cal admetre-ho, un tema que històricament tampoc s’ha abordat prou bé des dels mitjans de comunicació. Un exemple és, tot i que soc conscient que molts altres responsables de mitjans i alguns especialistes en salut mental no hi estan d’acord, el costum de no publicar notícies sobre suïcidis. El debat és llarg i complex. Part de raons poden tenir els que defensen que no s’han de publicar notícies sobre suïcidis, perquè fer-ho podria provocar un efecte crida. Però, en canvi, no fer-ho reforça l’espessor d’aquesta boira que envolta els problemes de salut mental. I, al mateix temps, es generen algunes informacions certament poc precises. Un cas molt clar són els suïcidis a les vies ferroviàries. Les notícies sobre retards en els trens són tan habituals que, la majoria de cops, no hi parem atenció. Només quan ens afecten directament. Llavors, anant a llegir la lletra petita, veiem que entre incidents per avaries, per vagues o, simplement, perquè plou apareixen moltes, massa, notificacions de «retard en la línia X per un atropellament a la via». Un eufemisme per evitar dir que una persona s’ha suïcidat llançant-se a les vies just quan passava un tren. Passa sovint perquè, el suïcidi és la primera causa de mort prematura a Catalunya entre els joves de 16 a 35 anys. A tot el món, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), hi ha gairebé 800.000 suïcidis cada any. Una indecent quantitat de morts que superen les produïdes per guerres i homicidis. Una realitat que ens obligaria a parlar-ne més. A parlar més de com ens trobem. De si tots som tan feliços com sembla veient gran part del que es va penjant a Instagram.
