A Figueres s’ofereixen places d’alfabetització insuficients per la demanda que hi ha. Un alt percentatge de gent queda desatesa. A la comarca, més de 2.000 persones són analfabetes, segons xifres oficials, i segurament n’hi hem de sumar alguns centenars que no consten en cap registre. Aquest és un pas previ indispensable per esdevenir ciutadans de ple dret. El mateix podem dir de la gent que vol aprendre el català. La demanda supera de llarg l’oferta.

Sovint sentim a dir que la gent nouvinguda no es vol «integrar». Als qui venen de països rics, no els ho demanem pas. Només hi ha una diferència entre la gent que prové de països empobrits i els que hem nascut aquí: l’hàbitat. Per sobreviure-hi, cal adquirir uns coneixements. En un hàbitat diferent del que estem acostumats ̶ enmig del mar, a alta muntanya o en un desert, ̶no hi sobreviuríem més de dos dies sense una mínima informació i preparació. Seríem uns inadaptats, uns analfabets. Ens caldria aprendre de zero el codi que regeix aquell context. El ‘codi’ representa uns pressupòsits, un llenguatge, una manera de relacionar-se amb l’entorn i amb els altres. L’accés a aquest codi no és intuïtiu i s’hi afegeix la complexitat i poca amabilitat de la burocràcia. Per a cada origen i per a cada persona en particular, conèixer el medi és un repte emocional i econòmic, una cursa d’obstacles.

La majoria de persones que s’han instal·lat aquí no han deixat el seu país d’origen per gust ni per ganes. A ningú li agrada abandonar casa i família si no és per un temps limitat i per voluntat pròpia. Tots ho hem fet. Hem viatjat per conèixer món, per canviar d’aires... però hem tornat al niu a aixoplugar-nos. Les arrels ens donen seguretat i confort. Quan no es tenen arrels, tot trontolla. Una societat en què tothom pugui endinsar les arrels ens fa millors com a persones. Alhora, es tradueix en benestar, seguretat, equilibri, a casa, a la feina, al carrer.

Òmnium Cultural ofereix classes d’alfabetització i grups de conversa però falten mans. El curs passat em vaig estrenar com a professora. Creia que l’experiència amb adults i el meu propi aprenentatge de llengües estrangeres serien suficients per donar classe amb prou garanties. A mig curs, una formadora d’alfabetització ens va guiar. Em vaig adonar que anava totalment desencaminada. Jo volia que aprenguessin molt vocabulari i cada dia els portava llistes i llistes de paraules amb la seva il·lustració. Xerrava molt i escoltava poc. Ens trobàvem en dos punts allunyats. La formadora ens va fer veure el que representa aprendre un alfabet desconegut en una llengua desconeguda, especialment per a persones no escolaritzades. Ens va fer entendre la necessitat de crear un ambient amable que propiciï l’aprenentatge, un espai de confiança a partir del qual caminar junts. A classe, el canvi d’estratègia va fer que connectéssim, que aprenguéssim els uns dels altres, que riguéssim, que compartíssim fotografies de l’àlbum familiar... Va ser una experiència molt enriquidora per mi, i crec que també ho va ser per a l’alumnat. Aquest curs vinent hi torno, i ho faig al costat d’una dotzena més de voluntaris. Però no som prou. Calen més docents per oferir l’accés al català a un ventall més ampli de població. T’hi animes?