L’agost passat es complia un any de la presa de poder dels talibans a Afganistan. Un any d’aquelles cruels imatges, televisades i projectades al món, de persones desesperades intentant fugir d’un país en flames, col·lapsant l’aeroport de Kabul o marxant a peu, per camins polsegosos, plens de perills, cap a Pakistan, deixant enrere la casa, la feina, tot allò que havien conegut fins aquell moment. Milers d’aquestes persones, però, no van poder fugir, van quedar atrapades, abandonades a la seva sort pels governs de tot el món, i, sobretot, per aquells que van jugar a ser déus en aquelles terres, per aquells que hi van jugar la seva particular i dilatada partida d’escacs.

Aprofitant aquest primer any, veig els brillants reportatges que la periodista Txell Feixas li ha dedicat als afganesos visibilitzant allò silenciat i invisible, mostrant el patiment d’aquells que porten, ara ja, tretze mesos sota el jou d’un règim opressor que coarta l’existència humana. Penso en l’amic que es va quedar a Kabul, atrapat amb la seva dona i els seus tres fills, en la por extrema que sent i m’explica cada diari, en les penúries que suporta, en l’angoixa d’haver-se d’amagar sempre per foragitar la mort, en el patiment per no saber com guanyar-se la vida en un país famolenc. Fa un any, ell tenia una vida, contribuïa a millorar el seu país treballant intensament per retornar la dignitat a la seva gent, per promoure l’educació entre els infants, sense distincions de gènere, per recuperar les tradicions, la seva cultura mil·lenària. Un any enrere, ell i la seva gent van servir per alimentar hores i hores als mitjans, per distreure un món que ara els ignora. Ja no són notícia, ja no importen les seves necessitats, que s’han multiplicat, ara ja no importa el seu present i, encara menys, el seu futur.

Les nenes a partir d'11 anys ja no poden anar a l'escola Emporda.info

Al meu amic afganès, el nom del qual no puc pronunciar ni escriure en aquest article sense patir per la seva seguretat –viu amenaçat de mort–, hi ha persones que l’esperen a l’Empordà, una llar que li obre les portes generosament per acollir-lo, a ell i a la seva família, per allunyar-los de l’horror, de la incertesa diària, de l’oblit d’aquest món i per oferir-los una oportunitat de viure i parlar en llibertat. Aquests empordanesos, a través de l’ONG empordanesa Fabricants de Futur, fa temps que l’ajuden en la distància: escoltant-lo i oferint-li escalf perquè les ferides emocionals que pateix són abismals. És un home resilient que ha viscut tota la infantesa, adolescència i maduresa en un país en guerra, un home que, discretament, ha lluitat perquè la veu del poble sigui escoltada i perquè l’educació arribi a tothom, un dret que ara es retalla, sobretot entre les nenes. L’administració espanyola, democràtica i oberta, com li agrada etiquetar-se, l’ignora alentint la seva arribada al país, deixant que aquest cas es perdi dins un laberint de burocràcia. Vivint-ho de prop em sobta copsar la diferència amb el dels refugiats ucraïnesos que han accedit a casa nostra sense problemes, on se’ls ha obert les portes de bat a bat. Res a discutir. Fins i tot, hi ha hagut gent de l’Empordà que es va llançar a les carreteres, que va recórrer tres mil quilòmetres per anar a salvar ànimes. Res a discutir, tampoc. Però amb l’Afganistan, la ignorància i els prejudicis, diria, es converteixen en un tel que emboira els ulls i ennuvola ment i memòria.

Caldria no oblidar mai que fa vuitanta-tres anys milers de catalans van viure en pròpia pell aquesta mateixa terrible experiència. El Museu de l’Exili a la Jonquera o el mateix Memorial a Ribesaltes ens ho recorden constantment. Refugiats catalans republicans que van ser ignorats, humiliats i oblidats en camps de concentració per vergonya de molts ciutadans francesos i europeus. Segurament, penso, hem prescindit d’aquella lliçó d’empatia i humanitat que ens va regalar gratuïtament la nostra pròpia història. Potser, doncs, caldria mirar al passat per fer ara els gestos més adequats.