No en sé massa de tennis; no hi he jugat mai i conec les normes de manera força rudimentària. Només sé els noms dels jugadors i jugadores més reconeguts, i poca cosa més. Tot i això, una de les notícies esportives més rellevants de les darreres setmanes ha estat la retirada del jugador suís Roger Federer, i cal destacar la gran rivalitat entre ell i el manacorí Rafael Nadal.
Una rivalitat que va néixer, probablement, a la final de Wimbledon de 2008 en la qual després d’un partit de 4 hores i 48 minuts –la més llarga de la seva història– va guanyar Rafael Nadal, i considerada la millor final de tota la història del tennis. Potser va néixer abans o no, no ho sé, però el cert és que la rivalitat entre aquests dos tennistes ha esdevingut un model de relació entre buscar la victòria i el respecte per l’adversari.
En general tenim un problema, no només a casa nostra, sinó en general, amb els conceptes de rivalitat i respecte a l’adversari. En principi, allò que en diuen els anglesos del fair play –el joc net–, se’n parla molt, però diria que no es practica gaire. En comptes del respecte a l’adversari, es practica la terra cremada.
Amb motiu de la mort de Nelson Mandela, el periodista Lluís Foix va escriure un extraordinari article sobre el dignatari sud-africà amb el títol «El respecte a l’adversari», desgranant una manera d’entendre no només la política sinó la vida en general; parlem d’educació, principis, valors, conceptes dels quals se’n parla arreu i no es veuen massa enlloc.
Per això, quan veig dos tenistes com Federer i Nadal que es lloen l’un a l’altre, però a la pista juguen fins a l’extenuació per vèncer, sé que ells són l’exemple de rivalitat que no només no sovinteja, sinó que no acaba sent, malauradament, model per altri.
La fi justifica els mitjans que escrivia Maquiavel, només atén a l’objectiu final sense atendre a com s’hi arriba. Encara que no ho sembli, el «com» sempre compta per a qui es vol mirar al mirall cada matí, i no sentir basca.
