L es campanes, dia rere dia, nit rere nit, tothora les campanes... Josep M. de Sagarra les evocava a La campana de Sant Honorat: «Canons i lleis i forques, això rai! / Se'ns menjaran segons la seva gana, / però ningú pot ofegar mai més / la veu de la campana». Pels volts del 4500 aC, sembla ser, es van començar a fer campanes. Objectes ben antics, doncs. Altres dates: el 1543, el pirata Barba-rossa saquejà la vila de Palamós i allà hi robà les campanes de Santa Maria i Sant Joan. I el 1714 la campana Honorata, a Barcelona, cridà a sometent pel setge de la ciutat amb la guerra de Successió.

Antigament, les campanes sonaven per recordar els quarts i les hores, les matines, l'àngelus, el toc d'oració, els bateigs i els albats, casaments i enterraments, les festes i les misses, el toc de sometent, l'alarma del foc... Recordo encara l'antic campaner de Llançà, parlo de la meva infantesa, en Carlitos «Imperial», que a més els diumenges al vespre posava ordre a la quitxalla amb una canya a la sala del ball de gramola. Les campanes sempre han fet companyia a la gent, amb sol o amb lluna. «A fulgore et tempestate libera nos Domine», diu la inscripció de la més vella campana llançanenca. I tot seguit: «Antoni Pujol i Moliner i Teresa Moner, vídua, padrins. Jacobus Pallés me fecit, 1730».

La relativa prosperitat de la vila de Llançà durant el segle XVII, amb l'exportació a França i Itàlia del vi i de l'oli a grosses barcades, incità a bastir amb tota solemnitat el nou temple de Sant Vicenç a la plaça Major i a comprar dues campanes noves. L'actual campanar s'aixecà entre el 1912 i el 1915. Encara fa poc he vist fotos antigues de l'església sense cloquer.

Les referències literàries sobre campanes, campanars i campaners no les acabaríem mai. Anem des del record de Quasimodo a Notre-Dame de París, de Víctor Hugo, a l'altivesa del campanar de Vetusta-Oviedo a La Regenta, de Leopoldo Alas Clarín: «La heroica ciudad dormía la siesta. El viento sur, caliente y perezoso, empujaba las nubes blanquecinas»... Recordem així mateix Bécquer i la seva tristor malaltissa, postromàntica: «Cuando la campana suene, / si suena, en mi funeral, / una oración al oirla / ¿quién murmurará?»..

I ja prop de casa, Los dos campanars de mossèn Jacint Verdaguer, Sant Martí del Canigó i Cuixà: «Lo que un segle bastí l'altre ho aterra, / mes resta sempre el monument de Déu»... O Prudenci Bertrana i el seu Josafat gironí. Santiago Rusiñol, per la seva banda, deixà escrit: «Si algun objecte vestit amb la matèria sembla tenir una ànima a dintre, una ànima que parli, que plori, que canti i que sospiri, ets tu, oh campana!».

També trobem referències forasteres, com Ernest Hemingway a Per qui toquen les campanes? I als cinemes, Campanades a mitjanit d'Orson Welles.

Ara, a mi, què voleu que us digui?, sempre m'han arribat al cor els versos de Carles Fages de Climent a Somni de Cap de Creus, quan Carlemany oficia la missa a Sant Pere de Roda: «Els dos campanars fimbren al vent tramuntanal / i el dring de les campanes se sent de Roma estant. / A l'hora del ‘pax vobis’ plana pels cims una au, / les taques de la lluna li feien de mirall. / Estén les ales grises, s'atura al pic més alt / del castell de Verdera, que mira a dues mars»...

Amb tot, no oblidem Abdó Terrades, figuerenc, batlle de la ciutat, amb l'anomenada Marsellesa catalana: «Ja la campana sona, / lo canó ja retrona... / Anem, anem republicans, anem! / A la victòria anem!».