Acollir raïms. És curiós que sempre se n’ha dit «collir» i la majoria de fruits, no es cullen, es despengen. La verema sempre havia sigut una festa, primer, perquè, tant-tant el vinyataire podia gaudir de l’esforç d’esperar tot un any: podant, llaurant, escocellant, ensulfatant, ensofrant i vetllant per la por d’una pedregada. Però sobretot era festa perquè aquell dia hi col·laborava tota la família i, la colla de dones que ja ho tenien a punt per a fer-se algun jornal. Era una jornada d’alegria i de comentaris jocosos.

Amb les tòries tallades, ja feia vuit o nou mesos, es feia una foguera per a fer menjar a la brasa per esmorzar (la tòria és el millor carburant per a fer una bona brasa). La imatge de collir raïms, aquí a l’Empordà, també tenia el seu caràcter curiós. A l’hora de podar, es procurava que el cep quedés aclatat, que no s’enlairés, ja que, aquí com tothom sap, és el país de Tramuntana, i deixant-lo més baix, suposaven que el fort vent, no espolsaria els grans. Per tant, miraves la vinya, mentre collien i, què veies?, molts de ceps i d’entremig hi sobresortien «culs». Tots amb el cap, arran de penjoll per no fer-se mal amb les tisores o el falçó.

Aquesta feina és relativament fàcil, però hi havia un especialista: el semaler. El mot semaler té dos vessants, un és el pal semaler, que serveix per a dur les semals, i l’altre el senyor que omple les semals. Aquesta feina, que sembla que tothom la pot fer, té el seu truc. El primer pam de baix no s’ha de quitxar, es deixa perquè el suc s’hi pugui assolar. Després es continuen quitxant fins a arribar a dalt, però deixant tres o quatre dits per a posar-hi penjolls sencers i ben macos. Amb la semal plena (uns setanta quilos) i amb els pals semalers es duia cap al carro, una altra feina amb truc. Un home a dalt del carro amb una corda passada per la cornalera i un o dos a baix agafant l’altra cornalera i: hop! Al carro. I cap a casa, a buidar-ho a la tina.

La verema, per al vinyataire, començava a l’agost. Aquí a l’Alt Empordà, cada dijous, es formava un esdeveniment, que jo el qualifico de molt extraordinari: el World Street la Borsa Agrària de l’Empordà. Qui no ho hagi vist, possiblement no s’ho creurà. A la Placeta alta de la Rambla, davant de l’actual Astoria i del Continental (abans El Novedades i Can Xicu Ros) s’hi formava una gran quantitat de gent, gairebé tots agricultors, gent de pagès. Així a cop d’ull uns 200, tots drets i parlant, ara amb un i ara amb l’altre. Es tractava de saber per quin preu es bellugaria la collita.

Hi havia viticultors que a part de collir raïms per consum propi, conreaven tres o quatre vegades més del que havien de menester. Per tant, aquesta part se la venien. I allà mateix es mercadejava i se solia trobar un comprador, que l’interessava el preu i la quantitat. Ho sé de primera mà, ja que, el meu sogre, en Salvador Costa, hi anava. Tenia una vinya i l’hi sobraven quinze o vint semals de raïms. El dia de la Verema, el comprador venia amb un transport propi i un parell o tres d’homes. La primera feina era tarar les semals que duia.

Llavors, amb un parell de pals semalers i la romana es pesava la semal buida. I quan era plena es tornava a pesar. Per a suportar la semal plena, uns setanta quilos, mentre un altre feia córrer el pes per la barra llarga de la romana, havien de ser un parell de valents. Però si tot anava bé, continuava sent una festa.