Qui no acaba extraviant alguna cosa durant la seva vida? De fet, si ara mateix deixessin de llegir aquesta columna totes les persones que han viscut l’experiència, l’espai quedaria en blanc. Confesso que jo també he vist esfumar-se paraigües, clauers i alguna cosa més d’una manera inexplicable. Moltes vegades l’únic alleujament que ens queda és pensar que potser algun dia apareixerà o, en el pitjor dels casos, que no som un espècimen estrany.

Cada dia, milers d’andròmines abandonen els seus propietaris quasi com si tinguessin vida pròpia. Si no, ja em direu com poden arribar als dipòsits objectes perduts com dentadures postisses, audiòfons o cames ortopèdiques. Se’m fa difícil entendre com els propietaris poden oblidar elements essencials com aquests. I no són cap invenció, es tracta només de tres tipologies dels prop de quaranta mil objectes que va recuperar l’Administrador de Infraestructuras Ferroviarias (Adif) fa un parell d’anys. La diversitat de troballes curioses és quasi inabastable: un vestit de torero, el crani d’un antílop o els estris per oficiar una missa figuren entre les múltiples llistes que administracions i serveis públics posen a l’abast dels descuidats propietaris.

Molt més seriosos són els oblits que hem conegut en els últims dies. Una cadena d’errors va fer que una alumna de Sitges passés set hores tancada a l’autobús que l’havia de deixar a l’escola. Ni les monitores ni el conductor es varen adonar que la menor no va baixar del vehicle. Aquesta notícia va animar uns pares de Vilabertran a denunciar que la seva filla havia passat dues hores sola al casal, el juliol passat, després que els responsables se la van «oblidar» en marxar d’excursió.

Impossible justificar errors així de qui treballa amb infants. Sempre he pensat que per educar és necessari tenir vocació. Per això demano als protagonistes d’aquesta deixadesa que reflexionin sobre el seu futur. La nostra mainada no és cap objecte.