L’esclat de la guerra a Ucraïna ha posat en escac el sistema energètic europeu, i de passada el de la resta del món. Sospito que la situació en la qual ens trobem només s’ha accelerat amb la guerra –de la qual cada vegada ens recordem menys– però d’alguna manera hi haguéssim arribat més aviat que tard.

Això ha suposat que des de la UE s’hagin engegat mesures de tota mena per pal·liar la més que probable manca d’energia en els pròxims mesos, i potser més, entre les quals hi ha les que ha posat en marxa l’Estat amb el famós decret energètic que ha generat cert debat, que molts critiquen i diuen que no compliran, però que per ara tothom accepta. No sé si el decret serà efectiu o no, el que sí que tinc la impressió és que, si no funcionen aquestes mesures, ja ens podem agafar perquè les que vindran seran molt pitjors.

Que vivíem, o que gastàvem una energia que probablement no podíem permetre’ns era més o menys sabut. El que també és sabut, és que costa poc habituar-se a les coses bones i molt fer-se enrere –que és exactament el que hem de fer–. Mesurar el grau de responsabilitat sempre és complex, siguin d’administracions, empreses o particulars.

Amb el que ningú hi comptava, és que, de cop i volta, Alemanya es recordés que tenim un gasoducte que pot connectar Espanya amb França i la resta d’Europa. Aquest gasoducte, el MidCat, va quedar inacabat a Hostalric, amb l’argument del seu cost, ara es plantejava acabar-lo per solucionar els problemes peremptoris d’abastament de la UE, però França ja ha dit que no.

Les possibilitats a l’abast no són esperançadores, com a mínim per al medi ambient, ja que són contaminants, soluciona el problema immediat, però hipoteca el futur; tornar al carbó, seria un exemple.

La sensació que els recursos s’esgoten a gran velocitat: aigua, electricitat, petroli, gas, etc., cada vegada és més palesa i sense alternatives més enllà de velles fórmules de dubtós èxit.

Hi haurà energia per a tots? Sospito que no; de fet, ara ja no n’hi ha.