Més enllà de la nostra quotidianitat, l’Empordà és i ha estat un ideal.

Quan els nostres avantpassats van començar a dessecar la plana, l’Empordà ja esdevenia un futurible. Quan les mules van començar a grimpar per les parets de pedra seca, i omplir els erms de feixes, l’Empordà era una aspiració. Quan Abdó Terrades i els seus seguidors van transformar l’Empordà en la trinxera del federalisme, el republicanisme i la democràcia, ho van fer de nou esperonats per conviccions, per la voluntat de transformar la seva terra en una utopia. Quan els nostres hippies van ocupar els aiguamolls, lluitaven per transformar la terra en un plaer. Per tots ells, l’Empordà era un projecte que calia materialitzar, la sortida a una realitat perfectible.

D’entre aquests i molts d’altres idealistes, destaca Alexandre Deulofeu, no pas per la gestació de la Matemàtica de la Història, sinó pel seu entusiasme pel romànic comarcal. Deulofeu va rescatar, estudiar i divulgar el nostre patrimoni medieval, i va plantejar, ja als anys 60 del segle XX, la possibilitat de transformar l’Empordà en una terra romànica. Just als inicis del model turístic depredador que encara patim, Deulofeu ja va proposar la possibilitat de reconvertir l’Empordà en un destí cultural que pogués revertir sobre el territori però sense els estralls actuals.

Ara bé, a diferència dels seus predecessors, Deulofeu no acabava d’inventar de cap i de nou un ideal per l’Empordà, sinó que acabava de recuperar-ne un de preexistent. La superioritat del model de Deulofeu consisteix precisament en el fet que apunta a un ideal antic, a un projecte que els empordanesos ja havíem somiat i materialitzat amb èxit deu segles abans. A l’edat mitjana, la nostra terra va omplir-se d’art, va il·luminar-se amb la construcció de ni més ni menys que dues-centes esglésies romàniques. Cada poble, cada vall, cada turó i cada cim van ser coronats. L’esforç col·lectiu va ser ingent, i van participar-hi des dels majors savis jerarques fins a l’entusiasme popular dels treballadors. El romànic va construir sagreres, ponts, camins i llaços entre els nostres avantpassats, vertebrant la vida d’una societat que trepitjava les mateixes contrades que nosaltres. El romànic va transformar l’Empordà en l’Empordà que coneixem.

L’encert de Deulofeu, doncs, va ser reprendre i modernitzar l’ideal del romànic. No calia construir res: si som qui som, és perquè fa mil anys l’art romànic va bastir la faç de l’Empordà. Els nostres pobles són els seus pobles, són encara les viles medievals, el pinyol de les quals és el seu temple. I a les muntanyes, s’hi circula encara pels camins que menen a les ermites, resseguint el traç d’aquells empordanesos que van aconseguir dur a la terra l’ideal que anhelaven.

El crit de Deulofeu va ser escoltat, sens dubte. La impagable tasca del Centre Excursionista Empordanès, amb Sebastià Delclòs al capdavant, n’és la prova. Ells van ser, juntament amb algunes institucions públiques, les mans del senyor Deulofeu, refent i desbrossant aquells temples tal com els havien aixecat els nostres avantpassats. Un fil uneix amb força aquests dos passats, el medieval i el de Delclòs. Dos passats que, precisament per la seva fortalesa, es conserven com a presents.

No obstant això, l’ideal del senyor Deulofeu no s’ha acabat de materialitzar del tot. Encara tenim esglésies empordaneses caient a trossos, i, aquelles que estan consolidades o restaurades, resten majoritàriament en l’oblit. Malgrat haver-ho parcialment arreglat, no n’hem fet res, del romànic. Tenim els temples tancats, mal indicats i sense guies divulgatives que permetin arribar-hi. El nostre romànic resta entre la vida i la mort. No l’hem deixat caure del tot, però tampoc l’hem reintegrat a les nostres vides.

Aquest és l’ideal pel qual hem d’apostar avui, per revitalitzar el romànic empordanès. El nostre patrimoni espera ser obert, aprofitat i recuperat pel seu poble. Tant li fa de qui sigui la propietat nominal. Bisbat i particulars han de col·laborar en la culminació d’aquesta obra inacabada, en la realització d’aquest ideal que els supera, que supera els seus minsos interessos. Els empordanesos hem de recuperar el nostre patrimoni, i hi ha fórmules suficients per arribar a acords amb els ostentadors de propietat. El cas de l’església vella de Vila-Robau n’és un magnífic exemple, en què gràcies a la imprescindible denúncia ciutadana s’ha aconseguit una cessió d’ús a l’ajuntament.

Al cap i a la fi, els ostentadors de propietat també hi podrien sortir guanyant, amb la realització de l’Empordà romànic. Cada poble amb l’església oberta és un presumpte atractor de visitants de què se’n veurà beneficiat tot establiment proper, sigui d’hostaleria, cases rurals, etc. Ara bé, no hem de permetre que aquesta obertura acabi significant un empobriment per la zona i els seus habitants, perpetuant o repetint els abusos i perjudicis que ha generat el turisme de costa a casa nostra. El patrimoni no és un negoci, i no pot regir-se per lògiques extractives. Per tant, hem d’aconseguir que el romànic sigui visitable, però sense que això signifiqui perdre’n el control i que s’acabi convertint en una arma contra nosaltres mateixos. De fórmules, n’hi ha, i cada cas requereix ser meditat per si mateix.

Així doncs, a l’Empordà ens cal un pacte comarcal pel romànic. Cal que ens agermanem altra vegada a través d’aquest patrimoni per tal de fer realitat un ideal, una nova cara per la comarca. Ajuntaments, Diputació, Consell Comarcal, Turisme i els diferents sectors cal que deixin enrere les seves diferències en favor d’aquest pacte, que constitueix el futur més desitjable per l’Empordà. Però més enllà de les institucions i entitats, cal que a aquest projecte ens hi adherim tots, la societat civil completament. Denunciem el romànic tancat que tinguem als nostres pobles, a les nostres rodalies. Apropiem-nos-el, obrim-lo i recuperem-lo com a senya de la nostra identitat. En comptes de donar-lo per perdut, presa dels interessos especulatius i destructius del territori, fem de l’Empordà altra vegada un ideal.