És dissabte cap al tard quan rebo un whatsapp del meu col·lega de fatigues culturals literàries i també poeta, fent-me saber la sobtada mort d’en Vicenç Pagès i Jordà. Ell que coneix la predilecció especial que tinc per l’autor no dubte a donar-me la trista notícia, que em deixa uns moments en estat de xoc. Tot seguit, la meva primera reacció és encendre el llum que il·lumina a la verge Moreneta que tenim al menjador de casa, més per tradició familiar i per respecte al finat, que no pas per motius estrictament religiosos i que s’estarà tota la nit fent vetlla.
Faig un repàs dels motius de la meva admiració com a lector envers en Vicenç i sens dubte diria que la seva primera novel·la que vaig llegir, Els jugadors de whist, em va captivar. En ella immortalitzava d’una manera magistral racons de la nostra estimada Figueres a on transcorrien els diferents passatges de la narració. I després varen seguir totes les altres, tenint pendent de lectura la seva part d’obra d’assaig i de crítica literària. També va ajudar que era figuerenc i que ja el coneixia d’ençà de l’escola primària del Sant Pau de la ciutat.
Recordo especialment que ens quedàvem a dinar a l’escola i els de la seva colla que feien cinquè –en Barneda i companyia–, ens protegien als més petits de tercer d’elements grandassassos gamberroides que pretenien martiritzar-nos. Sempre més els hi estaré agraït. Tinc la convicció que la vocació d’escriptor d’en Vicenç va néixer a les aules d’aquesta escola, concretament a les magnífiques classes de llengua i literatura del Sr. Ramon Plujà a vuitè, impartides amb una passió i una manera de fer no gaire usuals a l’època que ens tocava viure.
De tots és sabut la gran importància dels estímuls més primerencs que reben la mainada encara que siguin de caràcter subliminar. I per aquesta raó no em sorprèn gens ni mica que d’aquestes aules hagin sortit dues de les millors plomes de la literatura catalana d’aquesta generació que Figueres ha donat: el mateix Vicenç i l’Àngel Carles Burgas. Jo soc d’aquells que penso que els elogis al mestre i a l’escriptor s’han de fer en vida i no quan ja no hi són. Per altra banda, si més no també, que ja és molt, l’antic professor ens va començar a inocular a uns quants el gust pels llibres i la lectura. En aquesta època, en Vicenç va rebre les primeres classes de català, va començar a escriure un diari personal i no es va classificar pel concurs de redacció que organitzava la Coca-Cola.
Perquè es facin una idea del grau d’adhesió que tinc per en Pagès, quan li varen atorgar el premi Sant Jordi de l’any 2013 per Dies de Frontera, li vaig escriure: «Moltes felicitats. Enhorabona pel Sant Jordi. Estic més content que si el Barça hagués guanyat la Champions League». En va contestar amb un: «Gràcies» que, coneixent-lo una mica, em va comunicar un pilot de coses, només amb una simple paraula.
Una constant a l’obra de ficció d’en Vicenç és la presència del personatge anomenat Àngel Mauri. El mateix autor ens explicava que en els seus primers textos per encàrrec i articles periodístics feia servir aquest nom com a pseudònim o altrament dit amb argot d’escriptors, com el seu negre. A totes les obres en què apareix, el seu protagonisme és poc important excepte a La felicitat no és completa (2003) en què es relaten set episodis de la seva vida. El títol està inspirat en una pintada inacabada en un mur de Cerdanyola, que deia: «La felicitat no és completa, fal...» , que en Vicenç veia quan anava a la facultat de periodisme i que el tenia totalment fascinat.
En la ficció, a l’Àngel Mauri també i tot just ara, la pintada comença a tenir un cert sentit. Al respecte, va deixar escrit: «Els espais on transcorre La felicitat no és completa els vaig conèixer de primera mà, però a hores d’ara no puc assegurar si en un passatge determinat hi predomina la memòria o la imaginació. Pel que fa a les vivències, ja no sé quines són meves o quines corresponen a l’Àngel Mauri». També: «… A vegades tinc la sensació que, més que el meu negre, és el meu doble…».
I és que en el darrer capítol de La felicitat no és completa, el VII (2003) es descriu amb la seva minuciositat habitual, la vigília de difunt de l’Àngel Mauri a casa dels seus pares, mort a conseqüència de la mateixa terrible malaltia que fatalment s’ha endut en Vicenç. Contrarietats del destí que uneixen per a la posteritat el personatge de ficció i a l’autor, tal com ell ja sospitava que podria passar. En Vicenç em va apuntar a la dedicatòria del llibre: «La història d’un home sense conviccions». Però ell sí que les tenia. El trobarem molt i molt a faltar. Descansi en pau i bé.
