Moltes de les mesures sanitàries que s’han instaurat els últims dos anys de pandèmia han arribat per quedar-se. En mig d’una de les situacions més complexes el sistema s’ha hagut d’adaptar per lluitar contra la saturació i la sobrecàrrega. Però ara que ens trobem en plena recuperació toca preguntar-nos si encara són vigents o útils. De fet, crec que hi ha mesures que tot i presentar-se com una oportunitat acaben deshumanitzant el tracte.

Qui intenti demanar hora amb el seu metge de capçalera al CAP de Roses, per exemple, a través de La Meva Salut s’haurà d’enfrontar a un formulari que li demanarà de forma oberta quina és la seva molèstia. Una vegada fet això, ha d’esperar unes 24 hores fins a rebre resposta telefònica amb una proposta que depèn del que sigui pot no ser una cita amb el metge. A diferència de l’època prepandèmia, poder parlar amb el teu metge era tan accessible com demanar hora i anar-hi. L’única alternativa més instantània seria presentar-se al servei d’urgències amb tot el que implica. Tots aquests canvis a la llarga provoquen la desafecció de la població cap al sistema sanitari en un moment on la cura és imprescindible i acaba convertint-se en contraproduent.

La digitalització del sistema és una gran oportunitat, però cal no perdre de vista la humanització i transcendir fins i tot cap a una nova mirada on existeixi un tracte directe amb la població. D’aquesta manera la salut comunitària i preventiva és bàsica. La salut va molt més enllà de la urgència o l’atenció més immediata. Construir salut comença amb la relació que es té amb l’entorn i el diàleg que establim els individus amb ell. Penso que cal fer una revisió a com està plantejat actualment aquesta relació dels centres sanitaris amb la ciutadania i reforça el vincle comunitari. Promoure hàbits preventius ens permetrà construir societats més resilients sense oblidar tampoc el benestar emocional. Hem de preguntar-nos, per tant, si a Roses estem fent aquest exercici col·lectiu per posar al centre la salut comunitària com una estratègia per fer d’un poble que cuida i es deixa cuidar.