Aquesta malaltia ara ja és molt coneguda per tothom. Sabem que provoca disminució de les funcions intel·lectuals, dificultat en l’aprenentatge i l’adquisició de coneixements nous, alhora que altera les rutines diàries i provoca canvis en la personalitat i en la conducta de la persona que la pateix. A Catalunya, hi ha moltes persones amb problemes relacionats amb la demència, però no totes tindran una malaltia d’Alzheimer. Les demències augmenten, en part, perquè la població envelleix.
Vist i explicat així ja es veu que és una malaltia molt dura. Perquè s’ha de tenir en compte que, especialment en ella, al patiment de la persona malalta s’hi suma el de les persones del seu entorn. Sobretot del més proper. La lluita contra la malaltia, encara ara, es considera desproporcionada amb unes possibilitats de guariment que no van a l’alça. Es treballa diàriament en la recerca, que és l’eina que ha de proporcionar el control evolutiu i el guariment –si és possible– d’aquesta malaltia.
Sobre ella s’han escrit molts llibres. Uns són científics, altres de divulgació i també n’hi ha de suport al cuidador. Se n’han fet moltes pel·lícules i també s’han escrit i representat obres de teatre. Persones molt conegudes de la nostra societat han donat la cara per sensibilitzar la població general de la seva importància, de la de tenir-ne del malalt i del seu cuidador i del paper fonamental que té la recerca per assolir vèncer-la.
Cada persona és un món, però en les que presenten aquesta malaltia podríem dir que en són dues alhora. Qui la presenta va canviant, es transforma, de vegades lentament i altres molt ràpidament. Recordem que provoca una disminució de les funcions intel·lectuals, de l’aprenentatge, una interferència a poder dur a terme les activitats de la vida diària i també canvis en la personalitat i la conducta. Aquests darrers aspectes són els que poden fer que una mateixa persona representi dos mons, o dues persones, diferents. La d’abans d’emmalaltir i la malalta.
Veure com canvia la persona que t’ha donat la vida o amb qui l’has compartida i entendre i acceptar que aquesta malaltia perdrà els seus atributs dia rere dia fins a l’etapa de final de vida, no és gens fàcil. És un exercici de comprensió, de tolerància i generositat. Les persones que han estat cuidadors solen tenir una mena d’halo que les identifica. Solen ser persones pacients i conformades, que porten una lluminositat especial a la mirada i que transmeten bondat. També n’hi ha que han patit sense entendre ni acceptar-la, que s’han enrabiat amb ella pel mal que ha fet al seu ésser estimat. N’hi ha que en contactar-hi han desenvolupat una resiliència i en surten enfortides. Totes aquestes persones són humanes i transmeten d’una manera o altra el patiment sofert. Sigui com sigui, hem d’aprendre del que ens ensenya el malalt d’Alzheimer i també dels seus cuidadors, que traspuen serenor, perquè, com hem dit, aquesta malaltia és una malaltia devastadora per qui la pateix, per la seva família i altres persones de l’entorn més proper.
Aprofito l’oportunitat que em dona aquest espai per fer un brindis, en reconeixement de la generositat de la tasca de totes aquelles persones que han tingut cura, en tenen o en tindran, dels seus malalts d’Alzheimer.
