Opinió | Paral·lel 46

No hem après res?

"És obligatori oficialment, però en realitat cada vegada menys persones es posen la mascareta, com a mínim a transports públics com el tren"

S’ha fet difusió recentment per arreu, d’un article publicat a la revista The Lancet explicant que si la pandèmia s’hagués gestionat millor –resposta més ràpida– s’hauria estalviat patiment i defuncions a tot el planeta. És probable que sigui cert, tot i que cal admetre que l’espècie humana posa els seus entrebancs i és fàcil fer anàlisis un cop ha passat tot.

Avui dia, encara és obligatori l’ús de mascareta a centres sanitaris o transport públic. És obligatori oficialment, però en realitat cada vegada menys persones es posen la mascareta, com a mínim a transports públics com el tren.

Agafo el tren molt sovint, i molta gent no porta la mascareta. Tenen les seves raons, i en alguns casos trobo que tenen tota la raó, però també queda aquella idea que si la norma es manté, per alguna cosa serà. Des de la megafonia del tren, avisen de l’obligatorietat i, fins i tot, a voltes passa un interventor avisant que cal portar-la; llavors apareixen algunes d’alguna butxaca i es col·loquen, per desaparèixer tan bon punt qui els ha avisat passa a un altre vagó.

En el trajecte de Figueres a Girona, aquesta operació sovinteja i bàsicament serveix perquè una colla de viatgers facin debat de per què ja no cal portar-la. Som un país d’experts en la matèria, sigui quina sigui.

Es pot entendre que la mesura potser ja no cal, al capdavall, hem tingut un estiu d’activitats massives sense restriccions, però en un espai tancat en el qual no sabem si la persona que tenim al costat té un factor de risc, és molt fàcil la transmissió del virus de Figueres a Flaçà. Tothom té les seves raons i totes són respectables, però, entenc, que el compliment de la normativa hauria d’estar per damunt de les opinions personals.

Assalta la pregunta, no hem après res dels darrers dos anys? Sembla que ningú recorda la pandèmia, o no vol; que allò va quedar enrere i s’ha instal·lat una nova manera d’entendre el carpe diem que, tot i comprensible, ens fa caminar per l’individualisme sense mirar als costats.