En la meva primera visita a París, fa més de cinquanta anys, recordo que la sorpresa més gran que vaig tenir va ser que la família que ens hi va acollir, parisenca de tota la vida, em van fer saber, després que amb en Josep Maria els explicàvem l’impacte d’haver pujat dalt la Torre Eiffel, que cap d’ells hi havia pujat mai.
Amb el temps he anat prenent consciència que els humans som capaços d’anar a l’altre extrem del món, i, en el meu cas, no havia estat mai a les ruïnes d’Ullastret que, des de fa cinc anys, les tinc a quinze minuts en cotxe!
L’Empúries grega i romana, i també la paleocristiana l’he visitat moltes vegades. Vaig ser per deu anys rector a Sant Martí d’Empúries, i vaig voler conèixer l’entorn històric i geogràfic. Fa 2300 anys que Empúries i Indika, la capital dels indiketes, estaven a una jornada de camí, entre aiguamolls i bassals. Fins i tot s’ha identificat el Puig de Sant Andreu i l’Illa d’en Reixac, que en aquell temps era una illa enmig de l’estany d’Ullastret. Un llac que, tot i estar dessecat el segle XIX encara, en alguna gran ploguda, es torna a omplir.
La cultura indiketa, la cultura ibera de l’Empordà, el Gironès i la Selva, va tenir moments importants abans de l’era cristiana, i va acabar de forma desconeguda a la meitat del segle II aC. La ciutat, capital del poble indiketa, va ser fundada al segle VI aC. Expliquen els arqueòlegs que al segle III van duplicar l’extensió de les seves muralles, moltes d’elles es conserven encara, amb la troballa actual del fossat previ a les muralles. Sembla que en el Puig de Sant Andreu hi vivia, en aquell moment, una població considerable, de prop de sis mil persones.
A més de cultivar els camps de l’entorn i de la ramaderia, eren bons comerciants amb els grecs d’Empúries i Rhode i, més tard, també amb els romans. Quan els romans es van convertir en els amos de la península Ibèrica, els habitants d’Indika van abandonar la ciutat, probablement per un pacte de no-agressió amb els romans. La seva escriptura encara no s’ha pogut interpretar; caldria trobar l’equivalent a la pedra Rosetta, trobada el 1799 on hi ha gravat en dues llengües (grec antic i egipci) però en tres escriptures, un mateix decret de Ptolemeu V del 196 aC. Amb tot es considera la primera cultura històrica de la nostra terra.
L’escriptora Núria Esponellà va presentar la seva novel·la Ànima de tramuntana, entre altres llocs, al Museu d’Ullastret. Jo tenia la reserva feta, però la Covid-19 em va impedir de poder-hi assistir. Finalment, aquesta setmana passada, en companyia d’uns amics francesos del Tarn, vaig anar per primera vegada a visitar les ruïnes.
Molt ben acollits, i amb una autoguia que ens feia conèixer les particularitats del terreny que trepitjàvem, de les muralles, les sitges i les cisternes buides, que, sota un sol abrusador, ens contemplaven astorats.
La visita al Museu va ser prou instructiva per reviure Ànima de tramuntana, amb la Mínia (l’arqueòloga de la novel·la) i els seus problemes personals i familiars, mentre fa la descoberta dels cranis perforats, trofeus de guerra, i del sentit de la mort i de la vida pròpia i de les excavacions del món indiketa.
Tres frases breus que m’han ajudat a entendre el missatge de fons: «La vida i la mort són part d’un mateix cercle», diu Saratin, sacerdotessa, a Ekinar (pàg. 375). I, «Qui coneixia el cercle no temia la mort. Morir i renéixer era el destí de totes les ànimes i aquesta era la idea més poderosa que havia entrat a la vida de Saratin després de la mort de la seva germana» (pàg. 379). Finalment: «Avui l’Estel m’ha dit (...) Davant la mort, la vida pren un sentit més alt, la gent vol anar-se’n en pau. El dol és només una etapa de creixement, pren-t’ho així, vindrà un moment que sentiràs –d’una manera que no sabràs explicar– que hi ha alguna forma de transcendència» (pàg. 440).
La imatge del paraigua de la portada, que resulta inútil quan bufa fort la tramuntana, és tot un signe de la situació que viu la protagonista en la seva lluita contra els elements, que la fan resilient a tot, fins a descobrir de nou la pau.
Pujar al punt més alt del Puig de Sant Andreu, en el lloc dels temples, i ara del Museu, ens permet veure l’antic llac ara dessecat i amb fèrtils camps de blat de moro. Una visita a fer per conèixer el nostre Empordanet.
