Penso ara en fets vells que em van impressionar vivament. Recordo encara, de quan jo era molt petit, que des de dalt l’escalada de l’església de Llançà es tirava a bateig, després de l’acte religiós, calderilla i petits caramels, mentre cridàvem tots a la una ben arrauxats, des de baix:
–És bord! És bord!... Santa innocència!...
O els oficis de Setmana Santa, quan els vailets picàvem un i altre cop enfurismats el banc de fusta de l’església amb un pal, fet aquest del que en dèiem anar a matar jueus…
Una altra antiga tradició tenia lloc el 3 de maig, quan eren les festes de la Santa Creu a Figueres. En molts pobles de la comarca es feien creus o altars a les cantonades, ben ornats de flors per tot arreu. A Llançà era també un dia molt especial i esperat. S’adornava una petita cadira, «la cadireta» en dèiem, amb moltes flors i al mig s’hi posava una imatge de la Verge. Era portada per quatre vailets o noietes, ajudant-se amb dos pals llargs. Uns minyons més petits, que els acompanyaven, entraven a les cases amb les safates, tot demanant diners. Si l’aportació era generosa, llançaven un bon grapat de flors a l’entrada de l’habitatge. Després, a la tarda, se celebrava en grup un berenar de germanor.
Un altre vell record és el del salpàs, que es feia per Setmana Santa, quan el capellà santificava les cases llançant-hi aigua beneïda amb el salpasser.
O quan la mainada jugàvem a mistri per les cantonades, un joc que també se’n deia cuit a amagar. En aquell temps ens esbargíem també amb un altre joc, la rajoleta, recordeu?...
Tot sovint passava pels carrers l’esmolet, que afilava ganivets i tisores i s’anunciava amb un espinguet agudíssim fet amb una eina sobre la pedra d’esmolar... Altres vegades, per entretenir-nos, la mainada fèiem un clot a terra del carrer, que no era asfaltat encara, i jugàvem a fer-hi entrar, projectat amb un cop del dit índex, un pinyol d’albercoc.
Se’m fa present també l’antic costum d’anar a plaça, o al mercat. A la nostra comarca aquestes relacions comercials tenen una antigor d’uns dos mil cinc-cents anys. A Roses i Empúries s’encunyaren les dracmes, primeres monedes del país. Encara recordo les peixateres d’aquell temps, que anaven pels carrers tot cridant:
– Apa dones, qui en vol? Qui en vol?…
També em ve a la memòria que, potser força anys més tard, pels volts de Nadal es representava al teatre local Els Pastorets, amb dos celebrats protagonistes, en Lluquet i en Rovelló. Eren unes vetllades esperades per tothom, molt lluïdes, amb els aplaudiments incondicionals de la gent del poble, que omplien el local i que sempre solien tenir algun parent sobre l’escenari.
Velles dites de temps enllà em ballen encara pel cap. Per exemple: «Qui té duros / fuma puros, / qui no en té / fuma paper». «Nyigo, nyigo, nyigo, / calces de paper, / totes les noies maques / viuen al meu carrer». «– Tinc set... / – Jo en tinc vuit / i encara no bec». «Mamanetes, / toca les tetes, / toca-les tu / que les tens boniquetes. / La rau, rau, / la poteta de la gallina. / La rau, rau, / la poteta del nostre gall». «– Com te dius? / – Miranius. / – Com te deies? / – Miraneies. / – Digues al teu pare / que t’estiri les orelles. / I digues al teu germà / que te les acabi d’estirar». «La sardana de l’avellana / pica de peus i balla de gana, / la sardana de Ripoll / mata la puça i deixa el poll». «– Com és que estàs tan roig? / – És que les mosses em tornen boig». «Quan el fill s’assembla al pare, / treu de dubtes a la mare»...
