De la mateixa manera que hem vist com progressivament d’un temps ençà no hi ha poble que no tingui la seva pròpia fira, sigui de l’allioli, el formatge, la ratafia, la poma de relleno i tantes altres, es detecta la nova tendència per part de les poblacions de posar-se en el mapa artístic a través de la creació dels seus propis festivals de música.
Efectivament, allò que fa molts anys passava, que era trobar pobles capaços de contractar un grup o un cantant i portar-los al camp de futbol aconseguint que molta gent els anés a veure una nit del cap de setmana, semblaria que està passant a la història. Certament, era molt habitual fa trenta anys el fet de poder anar a concerts ben a propet de casa sense haver-se d’arribar a Barcelona. Gaudir dels Pets, Sangtraït, El Último de la Fila, Rosendo, Loquillo, Ramoncin o Rebeldes estava a l’abast de tothom a un preu mòdic, ja que els ajuntaments tenien la capacitat per assumir el caché de bons artistes i suposo que recuperar l’import i no sé si treure’n benefici per ingressos de taquilla i bar.
Però sembla que el que ara s’estila és organitzar un festival en enclavaments especials i encantadors, amb actuacions escalades en el temps i amb cabuda de diferents gèneres musicals ben heterogenis. Aquest últim fet sembla important, ja que per a donar la màxima repercussió al festival els organitzadors s’encaparren a crear un puzle d’artistes diversos, de manera que en un mateix festival hi poden circular artistes tan distints com Alaska. Joan Manuel Serrat, Duran Duran, Andrea Bocelli i Lildami per posar un exemple.
No importa el fil conductor, el cas és sortir als mitjans per donar eco al festival i poder presumir al final d’estiu que l’edició ha estat un èxit i que s’ha arribat almenys a un 90% d’ocupació. Cosa que realment no sé com aconsegueixen, ja que assistir a actuacions de determinats artistes com els esmenats suposa una inversió de vegades massa elevada per gran part de les economies domèstiques. Sigui com sigui la cosa, és ben cert que cal admetre que tot va canviant al llarg del temps, que els professionals de la música les han passades ben magres en temps de pandèmia i que encara determinats formats de festivals no siguin des del meu punt de vista els millors, la música és aquell art que ens fa tanta falta, que tant ens acompanya al llarg de la vida fent-nos més feliços. Només per això, llarga vida als festivals!
