A principis d’estiu, i no tant a principis, gran part dels mitjans de comunicació ofereixen als seus lectors un llistat més o menys acurat de les millors 5,10, 20 ó 25 millors lectures pels dies de vacances. No és una novetat, cada any es fa de la mateixa manera que s’ofereix el mateix per pel·lícules, música, games d’ordinador, etcètera.
Sempre m’ha semblat curiós, perquè tot i està bé fomentar la lectura també tinc la sensació que aquesta temporalitat, estival, no sempre encaixa amb les vacances reals, de la mateixa manera que indirectament, o fent un pensament invers, sembla que només puguis gaudir de la lectura, el cinema o qualsevol altre activitat cultural quan tens vacances, i no durant tot l’any.
Passa una mica el mateix per Sant Jordi, que aquell dia tothom recomana llegir però sembla que l’endemà ja no calgui; al final, sempre apareix el recordatori que la lectura cal fer-la sempre, ha de ser una activitat constant. En qualsevol cas, aquest oferiment s’han estès a altres èpoques de l’any i es proposen les millors lectures per la tardor o les que ens poden acompanyar en els freds vespres d’hivern.
Respecte les d’estiu, una de les constants que hom pot trobar-se és la recomanació de novel·les policíaques; el gènere està més de moda que mai, i esta arribant a unes cotes d’excel·lència que poc ens ho podíem imaginar fa relativament poc.
Em sorprèn una mica perquè aquest gènere, el sovintejo amb altres lectures durant tot l’any i no acabo d’entendre perquè és millor a l’estiu que a la primavera o l’hivern.
Tot i així, aquest estiu que tomba i ens ha deixat estabornits de calor, una de les millors lectures que he fet no ha estat novel·la policíaca, sinó una altra d’un autor nord-americà que fa un perfil de l’Amèrica rural dur, implacable, aspre, sincer i enormement precís, i seguidament he tornat, altra volta, a repassar les memòries del guixolenc Agustí Calvet, Gaziel. Al capdavall, les lectures han de ser així, plenes de contrastos i durant tot l’any.
