Teniu números de telèfon guardats als quals no goseu trucar? Sospito que és així. I, tot i no trucar-hi, vigileu de no perdre’ls i vetlleu perquè no s’esborrin? Comproveu de tant en tant que encara hi són? Ser-hi, tenir-los, llegir-los, conservar-los fa com que la realitat a l’altra banda segueix existint. Existeix i volem tenir el convenciment que és bona i positiva i no hi ha passat res dolent. Cada 17 d’agost, entre moltes altres coses, recupero mitja dotzena de números de telèfon apuntats fa cinc anys. Aquella tarda calorosa de l’estiu del 2017.
Els busco entre l’aplicació de notes del mòbil, m’asseguro que hi són, me’ls miro uns segons i torno a tancar l’aparell. De fet, no sé massa bé de qui són aquells números de telèfon. Només sé que són de persones que eren a les Rambles de Barcelona aquell 17 d’agost.
Algunes fugien Passeig de Gràcia amunt poc després de les cinc de la tarda quan tot era incertesa. Altres, una mica més tard, amb relats confusos i poc comprensibles, explicaven que hi havia persones mortes estirades a terra.
Els Mossos d’Esquadra ens van obligar a tancar-nos en un restaurant del lateral de la plaça de Catalunya que avui ja no existeix. Persiana abaixada i, a dins, plors i desesperació de turistes que intentaven contactar amb familiars i amics... Telèfons de turistes i el d’un noi que quan ja tornava cap a la redacció, en veure’m sortir del cordó policial, em va aturar per dir-me que intentava posar-se en contacte amb la seva parella que treballava en una farmàcia de les Rambles i que no podia i que no el deixaven passar...
No només la feina, la vida et porta a viure moments que mai et podries haver imaginat. Aquest ha estat un dels fets més durs que he cobert com a periodista i que he viscut com a persona. Aquella tarda i els dies que la van seguir. Diria que és un dol que no s’acaba mai. Sempre al costat del dolor profund de les víctimes i de les famílies.
Un atemptat, a Barcelona, Cambrils o a qualsevol lloc del món, és un fracàs de la societat. M’avergonyeixo de la poca sensibilitat de bona part de la classe política. M’enorgulleixo del teixit social que amb coherència i tendresa va saber plantar-se davant del racisme i la islamofòbia.
Com bé expliquen persones expertes, prevenir el terrorisme passa per fer polítiques serioses i coherents amb la voluntat de construir un món en pau, just i segur.
Malauradament, molts Estats, poders polítics i poders econòmics aposten per tot el contrari. Queda molta feina a fer contra tantes violències i tant de patiment. Guardem aquests telèfons perquè potser algun dia sí que hi trucarem.
