Que bé amics, hem eixamplat la base, cap a on? Cap a on la presidència d’ERC a la Generalitat li ha interessat, és a dir, la taula de diàleg (recordeu que la paraula Referèndum es va excloure de l’ordre del dia), això sí, per parlar de tot, de tot del que a l’Estat espanyol li convingui, i com deia el meu pare: «Vinguin postes de sol i caps de setmana».
És a dir, força eleccions amb el vestit posat de l’independentisme, perquè per a ERC la independència només és un vestit de mudar, com quan jo era jove, només ens mudàvem els diumenges, festa major i fiestas de guardar.
Doncs això anem fent creure a la bona gent, que el pal de paller de l’independentisme som nosaltres, això ens generarà força diputats, regidors, senadors, càrrecs de confiança i tutti quanti.
No ho dubteu, es traduirà amb força calerons per poder tenir gent que treballi per eixamplar la base i, qui dia passa, any empeny...
Tots sabem que l’intent de crear un nou estat només s’aconsegueix amb la màxima unió de totes les ideologies a l’hora de pactar condicions, negociacions, etc., però a Esquerra Republicana no li convé tenir massa gent al seu entorn, es faria massa evident la seva falta d’interès? Sí, ja sé el que diran de mi: «Anava la llista de Junts, a Figueres, què voleu que digui». I sí, és veritat, anava a aquesta llista, la primera i única vegada que vaig com a representant a unes eleccions, ho faig a la llista guanyadora, que no governa és clar, perquè alguns perdedors es van ajuntar, és legal, res a dir.
Però mireu, per a mi, Junts, més que un partit és una paraula guanyadora perquè només junts assolirem alguna cosa algun dia.
No us deixeu enganyar més, ERC no ha volgut mai que Catalunya tingui un estat propi, volen una Catalunya dins d’Espanya, això sí, amb un reconeixement polític especial (no només folklòric), que sigui còmode per a tots, i no remogui gaire aquesta Espanya judicialista, que ja sabem com les gasten.
Només una última referència al nostre president Lluís Companys, màrtir que va ser afusellat per ser el President de la Generalitat Catalana, i dic nostre, perquè ho és, encara que a vegades ERC se’l vulgui apropiar.
Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins la Federació de les Nacions Ibèriques, és a dir, dins d’Espanya, una mena d’estat federal.
No és en absolut una crítica, al contrari, va ser molt valent, és el que en aquell moment reclamaven els ciutadans catalans, com he dit, un millor reconeixement a la nostra personalitat.
La República que en aquell moment governava Espanya, el va condemnar a trenta anys de presó. Amb la victòria electoral de l’any següent el van amnistiar.
Evidentment, això és, ha sigut i serà sempre igual, una Espanya imperialista, supèrbia i injusta, tal com la descriu el seu gran poeta Antonio Machado al seu poema A orillas del Duero:
«Castilla miserable, ayer dominadora
Envuelta en sus andrajos
Desprecia cuanto ignora».
