Aquest estiu a Figueres, a la plaça Gala-Salvador Dalí, els dijous al vespre s’han projectat tres pel·lícules surrealistes (el 4, l’11 i el 18 d’agost); una iniciativa entre la Fundació Gala-Salvador Dalí, l’Ajuntament de Figueres i el Cine Club Diòptria, que ens ha portat a veure Le Chien Andalou (1929), de Salvador Dalí i Luís Buñuel, L’Âge d’Or (1930) de Luis Buñuel i Impressions de la Haute Mongolie (1976) de Salvador Dalí i José Montes-Baquer.
A més, a més, cada projecció ha anat acompanyada per la presentació d’autèntics especialistes en cinema i art, la qual cosa encara li ha donat més valor, amb Àngel Quintana, Imma Merino, i Eudald Camps. Tot un luxe que ha comptat amb un bon nombre d’assistents –força més dels que es pensava en un primer moment–.
Però la iniciativa no és nova, de fet està inspirada en una altra projecció cinematogràfica al mateix lloc, segons em comentaven persones autoritzades, amb dues de les tres pel·lícules proposades per aquest estiu, i el promotor / organitzador d’aquella projecció fou Met Miravitlles, a finals dels anys setanta; Miravitlles, un d’aquells amics de joventut de Salvador Dalí, i de qui en Francesc Burgas escrivia en aquest mateix setmanari que era un ciutadà il·lustre, potser no tan conegut com caldria.
A vegades, algunes iniciatives tenen un doble fons; per entendre’ns, tenen més recorregut del que en un principi podríem pensar. Una projecció de cinema surrealista al costat del Museu Dalí, està molt bé, però, si hom sap que ja s’havia fet quaranta i escaig anys abans, per un personatge referent en la història de Figueres –i Catalunya–, sembla que tingui una mena de connexió que la fa encara més atractiva.
Aquesta mena de lligam entre passat i present, no només és una agradable sensació de continuïtat en el temps, sinó que també acaba esdevenint –en aquest cas–, una aproximació a l’essència daliniana no tant de l’artista i la seva obra, sinó del figuerenc, el seu temps i el seu entorn.
