Molts baby boomers recordaran l’assassinat de Gueorgui Ivanov Márkov. Potser el nom us digui poca cosa o res. Ara bé, és possible que recordeu la seva mort perquè en aquells dies va ocupar portades i informatius arreu del món. O fins i tot, hàgiu escoltat la història amb posterioritat perquè sembla treta d’una novel·la d’espies. L’escriptor, dramaturg i periodista búlgar va morir l’11 de setembre de 1978, quatre dies més tard de rebre una punxada letal amb un paraigua mentre esperava un autobús a Londres. El dissident Márkov s’havia convertit en un personatge incòmode per a una Bulgària aleshores comunista.
Qui sap si, d’aquí uns quants anys, algú recordarà l’estiu de 2022 per unes altres punxades. Des de primers de juliol, gairebé cada dia es registren denúncies de víctimes d’aquesta nova modalitat de violència contra les dones en espais d’oci. Una forma d’atemorir que s’ha vist amplificada a través de les xarxes i per l’aparició en una època d’escassetat informativa. Per això, associacions feministes, professionals de la salut i forces de seguretat han fet una crida a la prudència. De moment, les denúncies no han anat acompanyades d’altres delictes com agressió sexual o robatori. Tampoc s’ha descobert quina és la substància inoculada perquè les més habituals desapareixen poques hores després. Però l’objectiu, malgrat tot, sembla clar: sotmetre químicament les víctimes per anul·lar la seva voluntat.
Podem aplaudir la ràpida reacció dels professionals de l’oci i de les administracions per activar protocols d’actuació davant d’aquestes agressions. Però no és suficient. Les dones no poden ser víctimes i, a la vegada, responsables de la seva autoprotecció. Acabar amb aquesta nova forma de terror sexual és una responsabilitat col·lectiva en una societat que encara té greus problemes sense resoldre. Potser el primer pas, seria reconèixer-ho encara que resulti incòmode.
