Fa poc vaig llegir que d’aquí a dues dècades, segons càlculs dels més entenimentats científics, a la Mediterrània arribarem als 50 graus; una calor extrema que farà complicadíssim ja no viure, sinó el sol fet de respirar.
Més aires condicionats, més despesa energètica però... menys, molta menys aigua. Pels negacionistes de l’emergència climàtica: que aquests dies pugin a observar el pantà de Darnius.
La gent del territori, d’aquest territori embolcallat d’alzines i suros, sap que aquest estiu no és com els altres, que alguna cosa està canviant. Recordeu-ho: en pocs anys, 50 graus! És cert que ja en l’època en què els romans es passejaven per casa nostra d’incendis forestals n’hi havia, però el que està per arribar no té remei.
No vull ser apocalíptic, però el malbaratament de recursos com l’aigua ens les farà passar putes. Ja és massa tard per arreglar-ho. Alguns ho han intentat, i a ells i a elles se’ls ha d’agrair l’esforç per intentar deixar un planeta més endreçat als nostres fills i nets. Però els altres, els que manen aquí i allà, NO han fet els deures, ni els faran. Alts càrrecs polítics: les muntanyes foten pena, us han importat tres pitus que pagesos i pastors hagin hagut d’abandonar els seus ramats i les seves terres. Aquests ho han fet perquè no tenien cap més solució: Quants ramats de cabres i ovelles queden al teu poble altempordanès?
Tots els recursos econòmics s’han derivat i dirigit durant anys cap als grans certàmens i els complexos d’empreses de futur incert (i a vegades de legalitat més incerta encara), però als pagesos ni aigua! Aquesta aigua que tant necessitem aquests dies...
ACA: quant fa que no es renoven les canonades als marges del riu Muga? Especifiquen que en aquesta campanya d’estiu es podran satisfer en un 70% les demandes de reg. I es queden tan amples. Si la gestió fos real i total, i si les decisions no es prenguessin des d’un despatx de Barcelona amb l’aire condicionat a tope potser tot aniria més bé. «Perquè el bosc no cremi, necessitem més cabres a la muntanya i menys cabrons als despatxos», deia un eslògan molt ben trobat que corre aquests dies per totes les xarxes socials.
A mi, personalment, m’entusiasma la senyora Marina Vilalta, pastora de 95 anys de la vall de Ribes, que segurament ha hagut d’aguantar penúries diverses des que era ben petita. Moltes més «Marines» farien falta, i no pas tants «cabrons».
