Són pels volts de Llançà. El vell es treu la mitra i deixa el bàcul estintolat a l'espigó. La barba grisa li brilla amb la rosada. I parla:
–Aquí, ran de mar, hi fa més bonança. Allà dalt, pels volts de l'ermita, dies ha que els vols d'estornells tapen el cel. Els canyers de la riera són plens de plomalls enguany. Mal temps, a fe de Déu!...
–Benvingut, monsenyor. Seieu, si us plau. Mireu de no trepitjar-me les graelles, les duc sempre amb mi després del martiri. Em van llençar en mar i vaig tornar amb les minves de gener. La humitat m'ha deixat neulit, però. Els maleïts ossos em fan veure la padrina.
Callen. Les mirades es perden mar enllà. La veu de l’ancià té un deix de secreta melangia:
–M'avorreixo molt, tot sol, un dia rere l'altre. L'ermita és romànica, però petita, no té comoditats. La gent ve un cop l'any, al maig. No s'atreveixen a venir el dia del meu sant, que és el darrer de l'any. Tenen por del fred, sospito.
–Casa meva és més gran. La façana i l'escalada fan patxoca. Ara bé, tinc un cert prestigi, no fotem... Fins i tot per als que no venen mai a missa. Soc el patró i tothom ho sap...
–Alaba't ruc, que a fira et duc!
El vell es gira cap on sent la veu:
–Qui és aquesta? De què parla?
–Calleu! És missenyora Carme, la mestressa. Ens deu haver sentit des de la capella. Sempre s'omple la boca dels seus pescadors. Qui molt xerra, alguna n'erra. Ans el patró dels pescaires era Sant Elm. Recordeu?: «Sant Elm ens guardi de l'aigua i del llamp, / mentre s'esqueixen els pals i les veles». Ho va escriure un poeta de cor selvatà, prop d'aquí.
–Una mica creguda, sí que ho és, la senyora. Amb les seves processons, plenes de turistes en calçotets... Ja res no és com abans. Mira la tramuntana. Recordo quinzenes senceres de vent, dia i nit, pels cims de Valleta. Unes rauxes de nord... Deien que a Portbou tombava els vagons de tren fora de la via. Un dia s'emportà fins i tot un guàrdia civil, amb el capot inflat i el tricorni de gairell.
–Hauríem de veure'ns més sovint, monsenyor. Els vostres consells podrien ajudar-me. De vegades no sé com fer-m'ho, això de protegir aquesta gent. És la meva feina, així m'ho va dir l'amo. Ja ho haureu sentit: «Amb la palma del martiri / protegiu els de Llançà»...
–La nostra tasca és poc agraïda, fill meu. Tot ha canviat. Això s'ha de mamar de petit i ara...
–Ja han deixat enrere la capella i el cementiri vell. Pel cel blavís voleien dos núvols al grat de l'aire.
–De vegades algú es recorda de mi. N'he sentit de promeses i promeses! Però de prometre ningú es fa pobre. Perdoneu, he d'anar-me'n. Aviat seran les onze i el mossèn em trobaria a faltar a la missa, avui és diumenge. Que tingueu un bon camí, Silvestre!
–Adeu, Vicenç. Ja ens veurem un dia o un altre. L'any vinent o d'aquí a deu anys. Recorda fill, estima'ls molt. Potser no s'ho mereixen del tot, però ho necessiten, tanmateix.
