La fletxa olímpica ha tornat a volar en els nostres records. El 13 de juny va fer trenta anys de l’arribada del foc olímpic a Empúries. Durant els últims dies, hem vist una vegada i una altra el final d’aquell trajecte iniciat a l’Escala, en unes imatges que encara avui ens emocionen: Juan Antonio San Epifanio, Epi, traslladant la flama a la fletxa d’Antonio Rebollo, un arquer fins llavors desconegut. En només uns segons, el silenci del moment es va transformar en entusiasme quan el foc dels déus va il·luminar el peveter de l’estadi Lluís Companys.
Els Jocs Olímpics varen marcar un abans i un després per a Barcelona i m’atreviria a dir que també per al conjunt de Catalunya. Mentrestant, a Figueres, es va posar en marxa un projecte que potser no hem estat prou conscients de la seva repercussió en el sector cultural. Aquell agost, obria per primera vegada de nit el Teatre- Museu Dalí. Una iniciativa que, posteriorment, varen fer seva moltes institucions museístiques.
Salvador Dalí ja s’havia imaginat aquesta possibilitat. De fet, alguns muntatges només s’aprecien amb la foscor nocturna. El periodista i estudiós dalinià Josep Playà descobria fa anys, a través d’un article a La Vanguardia, com aquesta decisió d’obrir de nit va néixer d’una casualitat. El director del Museu Dalí de Florida, Marshall Rousseau, estava de pas per Figueres i només podia visitar el Teatre Museu a última hora. «La bellesa i la màgia d’aquella nit», recordaria anys més tard Lluís Peñuelas, llavors secretari general de la Fundació, varen animar a compartir l’experiència amb el públic en un nou format amb aforament limitat i amb altres complements com projeccions de documentals i una copa de cava rosat de Peralada, com li agradava a l’artista.
Que aquest cap de setmana s’hagi reobert el Teatre Museu de Nit, després de dos anys tancat, és una gran notícia. Que en faci trenta d’aquella genial idea, crec que bé mereix el nostre brindis.
