Des de fa quasi un any que ERC i el Cos dels Mossos d’Esquadra de Catalunya estan a favor de la legalització del consum individual de marihuana. Això coincideix en el temps amb què l’ONU ha eliminat fa uns mesos aquesta droga de la llista de substàncies perilloses i potencialment addictives.
Estadístiques més o menys fiables reconeixen que arreu del món hi ha 150 milions de persones (600.000 a Espanya) que consumeixen marihuana. Quan en ocasió de la "llei seca" als EUA es va prohibir el consum de marihuana, ha plogut molt, i les coses han canviat moltíssim. Estudis sanitaris reconeixen que el consum de tabac i d’alcohol són potencialment molt més nocius que el consum de cànnabis.
La prohibició no funciona, com és evident, i crea un mercat negre més gran, que es considera que, si no es fa res en aquest aspecte, el 2025 mourà un mercat de cinc mil milions d’euros en negre a l’Estat.
L’anècdota que em fa reflexionar avui sobre la marihuana no és altra que la situació social, policial i sanitària del Barri Oest de Figueres, on hi ha, actualment, talls diaris d’enllumenat que cap consistori ha pogut resoldre, ni amb les operacions policials i d’Endesa per denunciar el consum il·legal d’electricitat, ni amb cap projecte social per al Barri.
Recordo propostes fetes des de Figueres Democràcia i d’altres moviments socials; tot plegat ha arribat a un punt de no retorn, que fa impossible la convivència en el barri; molts l’han abandonat.
Per als Mossos, cal una legislació semblant a la de l’espai Schengen "que eviti el turisme cannàbic", i suggereixen que cal una nova estratègia per a fer front al tràfic, perquè és una amenaça per a l’estabilitat social i econòmica de Catalunya.
Amb tot el que he llegit sobre el tema, puc dir que no he trobat cap dada que indiqui que el consum de cànnabis sigui superior en els països on el seu consum està permès. Fins i tot, a Califòrnia, han vist que la legalització del consum ha fet disminuir el consum d’alcohol.
La guerra contra les drogues s’ha quedat curta i amenaça de col·lapsar el sistema policial i judicial. Amb tot, cal garantir un espai visible més gran per a l’educació i el coneixement de la matèria i privar l’espai il·legal de la seva perniciosa influència.
Tot i això, hi ha qui creu que és una quimera pensar que la legalització redueixi el consum i el tràfic clandestí. Legislar sobre el consum personal o el consum associatiu (en els clubs cannàbics), i que es permeti consumir en els llocs on és permès fumar tabac, reclama replantejar el sistema judicial i agilitzar el sistema de cooperació internacional.
L’estat de la qüestió, ara, reclama un sistema avaluador del fenomen i un seguiment constant des del punt de vista econòmic, de salut, de seguretat i d’informació, coneixement i educació.
En aquest sentit, caldrà ser molt curosos i estar atents sobre els efectes que podria comportar (o ja comporta, tot i estar prohibit) en la salut mental dels adolescents i en el fracàs escolar.
Soc partidari d’una legislació (a escala europea) que redueixi la inseguretat sanitària i jurídica del consum i que ajudi a posar fi a les màfies i al mercat negre. En aquests moments, Malta ja ho ha autoritzat; i en la nostra àrea ho estan estudiant Alemanya, Suïssa, Luxemburg i Holanda. També al Canadà, a Mèxic i a divuit estats dels EUA ja ho han legalitzat.
Han descobert que la prohibició en si mateixa no funciona, ni ajuda a reduir la delinqüència i, a més, malgasta recursos policials.
Segurament l’educació sobre la marihuana serà més beneficiosa que la guerra contra la marihuana.
