El fanatisme anticlerical va estroncar la vida i l’obra del que sens dubte hauria esdevingut el Joan Amades de la cultura popular gironina del segle XX. El nom de Josep Casassa i Tassis (1903-1936) malauradament encara ens resulta estrany, desconegut. A les pàgines 149-162 del llibre El calze i la lira. Antologia de poetes i sacerdots gironins (1987) del capellà figuerenc Josep M. Cervera i Berta trobareu una semblança biogràfica i una mostra de la poesia d’un autor polifacètic, prolífic, fregant la grafomania.
Fill d’una família humil de pagesos de Campdorà, de jovenet va fer de pastor i treballà en una fàbrica de licors de Pont Major. La seva vocació religiosa va ser tardana, però no va desaprofitar la llarga estada al Seminari Conciliar de Girona (1918-1929) per encetar i desenvolupar una segona pregona afecció: la recerca folklòrica i el conreu de la poesia. Hem de deduir que el seu lligam amb l’Empordà tenia una doble dimensió: virtual (escrivint de la residència del seminari estant, o des del domicili a Sarrià de Ter) i real, empírica, a través de les estades de vacances amb amics que l’acompanyaven per la plana, el mar i la muntanya. És inequívoca la seva comunió profunda amb el pauenc Josep Ribas Pey, que li va fer de cicerone del territori, la qual cosa va incrementar el seu interès per sentir llegendes que ja havia començat a recollir amb informadors empordanesos que vivien a Pont Major i a Sarrià de Ter a partir de 1920 (La dama del Castell de Carmançó), afegint els relats in situ de veïns de Pau fins a 1929 (La pedra de l’àliga), any en què el seu aplec inèdit Llegendes de les comarques de Girona va guanyar el segon premi del tercer concurs Llegendari Popular Català l’any 1930.
La resta de les contalles empordaneses les formaven Els caps dels sublevats, La pedra de la forca, L’argolla (ambientades a Púbol i la Pera), La cisterna de l’aigua, El salt de la princesa, L’ermita de Santa Elena, La carretera romana, La crema del Convent de Sant Pere de Rodes, Les presons de Rodes, El corn del delme, La plassa [plaça] dels mongets, Els frares de Sant Pere de Rodes, L’anell de la princesa del Castell de Castelló, El bruel dels estanys de Castelló i Els músics de Castelló.
Amb Josep Ribas –estudiant de tercer de magisteri, vuit anys més jove– sabem que Casassa va trescar la serra de Verdera, com evoca en un extens poema colpidor d’obituari («In memoriam», La Veu de l’Empordà) a la mort del seu amic de l’ànima el 19 de gener de 1930:
«Recordo aquelles tardes de setembre / que anàvem al vinyar i a l’olivar, / collíem els penjolls de les moscades / que duien raigs de sol a cada gra.
I aquell altre capvespre que pujàvem, / camí de Sant Onofre, gloriós; […] / Davant l’altar, humil, de l’Eremita, / els dos vàrem pregar. / Jo demaní al Sant que et fes bon mestre / i tu, que em fes a mi bon capellà».
La seva extensa creació poètica té tres escenaris alt-empordanesos d’inspiració i impressió. A la revista Santa Maria del Mont va aportar diverses lloances (1929-1933), així com tretze textos breus sota el títol genèric Imatges florides entre el gener i juny de 1934. Des del juliol de 1930 ja oficiava com a vicari, primer a Castellfollit, i dos anys més tard a Sant Joan les Fonts.
«Verge del cim, escullida,
com la flor del taronger,
–xuclamel i sajolida–
dalt del Mont rosa florida
resulteu l’etern Roser».
Tòrtora anyal
«Com la Tòrtora polida
vora el riu teniu la Font:
soplugeu l’ànima pura
quan gorgolla el vostre amor».
La temàtica religiosa i d’alliçonament moral tenen continuïtat en els nou poemes, també breus, que va inserir a Vida Parroquial, portaveu mesal del Patronat de la Catequística de Figueres (setembre-desembre 1934): La garça, Il·lusió d’infant, El doll de la Font, Vostra voluntat, De cara al cel, Resignació, Consell, Comparança, Floriran les profecies.
«No escolten la veu del món!
Ni del seu parlar feu pagues...
Us farà perdre un tresor
per quatre llenties agres».
(Consell).
El ritme del seu vers es fa més melòdic i festiu en les vuit estrofes de «Cançó glossada», poema que va escriure en el marc de les fires de la Santa Creu (dins La Dansa Més Bella, associació del Foment de la Sardana, maig 1931):
«El primer joc que hom apren,
dins la falda de la mare;
és donar les dues mans
i puntejar la sardana.
Eix delit empordanés,
és tan dolç que s’encomana:
fa com la calda d’agost,
qu’amb l’oreig és cosa magna».
En el pròxim capítol tancarem el relat explicant la relació de les creacions literàries de mossèn Josep Casassa amb el poble de Cadaqués i la crida a la recuperació de la seva obra.
