Fa poc més d’un parell d’anys estàvem sepultats en la misèria emocional, tancats a casa, aïllats de la família i dels amics, privats de llibertat, amb incertesa econòmica i una angoixa sanitària palpable. Ens limitàvem a sortir a comprar el més essencial i l’única relació amb l’entorn eren els aplaudiments comuns de cada vespre. Tal era la desesperació que fins i tot cantàvem diàriament el Resistiré del Duo Dinámico. N’hi havia que comparaven la situació amb una guerra sense trets, a una revolta de la natura i tots vàrem entonar el mea culpa pels excessos pretèrits.
Vàrem jurar que, si mai ens en sortíem, res tornaria a ser igual, que la nostra comunió amb l’entorn i els consums seria diferent, que les relacions personals farien un tom, que havíem après la lliçó. Però, tot just dos anys i escaig més tard tot ha tornat com abans o fins i tot pitjor. El turisme està disparat, la gent gasta com si s’hagués d’acabar el món, no hi ha cotxes per comprar, els lloguers estan pels núvols, les entrades als concerts s’esgoten en minuts, els restaurants oberts són inaccessibles sense reserva, els preus en tots els sectors estan disparats, no es troben cambrers, ni mà d’obra. I això que la gasolina val més de dos euros el litre, la llum i el gas estan en màxims històrics i l’IPC va pujant, fent esfereir els economistes i els governs. Fins i tot en política, que va posar a prova als governants de veritat, ha tornat als vells costums de trampes i interessos electorals sense escoltar les primeres necessitats.
Les relacions personals i la solidaritat, tan potenciades en els temps difícils, s’han convertit en guerres cruentes i males relacions institucionals. Ha estat treure’ns la mascareta i tornar a ensenyar la nostra pitjor cara, l’egoista, la consumista, la que tot ho vol a qualsevol preu, la que no pensa en el futur ni en el que ens pot venir a sobre. Que ràpid hem oblidat tot el que va passar fa poc més d’una dècada quan la bombolla immobiliària ens va esclatar als morros, amb tot el mal que va fer a empreses i sobretot als més vulnerables.
Viure el dia a dia i demà ja es veurà, Carpe Diem que la vida és curta i cal viure-la, que els que vinguin darrere ja s’ho faran. Ja diuen que els humans, malgrat la nostra suposada racionalitat, som els únics animals que ens entrebanquem dues vegades en la mateixa pedra. El problema és que en això sí que som capaços de superar-nos i ensopegar fins i tot tres o més vegades.
No aprenem.
