«Hi ha tres classes de mentides: mentides, mentides maleïdes i estadístiques». M’agrada molt aquesta frase anònima, encara que sovint s’atribueixi a l’escriptor Mark Twain o al primer ministre britànic Benjamin Disraeli. La recordo freqüentment quan cau a les meves mans algun estudi justificat amb les dades més diverses i, fins i tot, inversemblants.
Però la Universitat Oberta de Catalunya ha sabut cridar la meva atenció amb un breu treball sobre els efectes de la humanització dels gossos. Avui, aquests peluts gaudeixen de més drets que mai i quan s’aprovi definitivament la Llei del Benestar Animal, millorarà encara més la vida del conjunt dels animals domèstics. Un dels efectes positius de la pandèmia ha estat la disminució de l’abandonament de gossos, alhora que s’ha incrementat l’interès per la seva adopció. De fet, a Espanya, ja hi ha més llars amb gossos que amb nens menors de catorze anys. Una dada que m’ha recordat una entrevista al Versió RAC1 en què l’educador caní i autor del llibre Haz equipo con tu perro afirmava: «Hi ha gent que creu que un gos és un nen amb pèl que borda».
Una cosa és estimar i protegir les nostres mascotes, i una altra, tractar-les com un humà. Són animals socials i, per tant, podem conviure fàcilment amb ells, però mai hem d’oblidar que tenen característiques i necessitats diferents de les nostres. Per això se’m fa difícil entendre que existeixen sales de cinema o performances teatrals adaptades als gossos o que els pintin les ungles i els portin a un balneari, per citar només alguns exemples. Què voleu que us digui, tot plegat em sembla un despropòsit.
Llàstima que entre tanta humanització, alguns propietaris encara s’obliden de les necessitats bàsiques dels seus cans i deixen voreres i carrers sembrades de regals tous. Els humans també som animals socials i estaria bé que respectéssim les mínimes normes de convivència. Porteu una bosseta a la butxaca!
