Nits i nits a cala Prona, amb els palangres calats, tot esperant l’albada. Cançons tèbies, manyagues, cantades a cor què vols, una rere l’altra. La mort, per aquests topants propers a cap de Creus, ha estat sempre una companyia incerta, però palpable, tothora present. J. V. Foix, poeta estiuejant al Port de la Selva, n’havia escrit quelcom sobre això: «No és pas que els pescadors que conec siguin massa tràgics ni dramàtics en llurs contalles. Diuen que no temen la mort. Volen dir, ja ho sé, que no hi pensen o que no hi volen pensar. De tants estels que espurnegen en les clares nits sobiranes, tot just si només els interessa el nom de l’estrella d’en Perris, que és la de l’alba i del vespre. –Mirem més ensota que endalt: de peixos, no en plouen»...
Quan la nit s’escampava pels reguerols de muntanya i començava a xiular el nord, els canyers es vinclaven assenyalant el migdia. Pescadors barba-serrats, a les taules fosques del cafè, rebregaven les cartes amb aire absent:
–L'as de bastos!
–Recony, no m'ho esperava pas... La mort, sí, la mort, sobrevolava les cales de l’Encalladora ençà i cercava refugi finalment a Galladera: pendents esquerps, un clap de pins resinosos, aigua tèrbola i bellugadissa. Els vailets deixats de la mà de Déu corrien pel carrer de Mar, carregats de bastons i amb un llum, per anar a caçar pardals adormits vora la riera. «No saben res, pobrets, no saben res!», reia la Lídia Savanna, a Cadaqués, quan feia fugir la mainada amb un bufet recargolat.
Josep Pla, a Aigua de mar :
« –Digueu-me, si us plau, vós qui sou?
– Jo sóc un home a qui diuen en Pa i Raïm.
– Sou de Cadaqués?
– No senyor. Sóc de Llançà.
– He sentit a dir que en Pa i Raïm de Llançà es dedica més o menys al contraban...
– No senyor, l'han mal informat. Això no vol pas dir que, si surt alguna cosa, es pugui deixar de fer, comprèn?»...
La gent que treballa a la mar és diferent de la de terra endins. El pescador depèn de tantes coses! De l’aigua salada, dels núvols i el cel… De Jaume Pol Girbal: «Del mar venien els aventurers desllorigats, els vents humits i les fortors del peix i del cordam, del fum i del quitrà. El mar era la hisenda dels baliga-balaga, dels indisciplinats incorregibles. ‘Lloa el mar i viu en terra’, encara diu la gent de cap de Creus».
Moltes vegades hi he pensat serenament, en la mort, assegut tot sol en una cala d'aquests rodals, mentre la tarda cau, indolent, damunt l’aigua que s’agrisa, llunyà espill de plata fosa. Un dia o altre hi arribaré, tot sol. Aquest és un viatge sense companyia i potser sense destinació. Què en sabem? Poca cosa, no?...
Tornem a Foix, altre cop: «S’ha tret el tapaboques i ha cantat una cançó fresca i mordaç, amb tendres tornades que repetia mig cloent els seus ulls de xibeca. Li he preguntat si me la deixaria copiar.
–No sé pas si la recordaré. Me l’he pensada ara mateix–. Li he dit si en recordava el nom.
–Això rai! ‘Mariner quan folga amb dona, prou s’hi voldria morir’…
