Quiosc

Empordà

Lluis

Dimarts gras

Lluís Batlle

Cua caixa

"Realment té mèrit veure com els bancs i caixes ens han canviat la vida a pitjor i els usuaris ho hem assumit amb una paciència digna del sant Job"

Per motius que no venen al cas vaig haver d’anar presencialment a la meva entitat bancària. Fa no gaire temps aquesta frase inicial no hauria suscitat cap mena de comentari. Però en el món actual on tots ja som parcialment treballadors de banca i fem gestions a través de les seves pàgines web, arriba un moment que es fa estrany haver d’anar in situ a aquesta mena de bars sense copes en els quals s’han convertit les entitats financeres.

Realment té mèrit veure com els bancs i caixes ens han canviat la vida a pitjor i els usuaris ho hem assumit amb una paciència digna del sant Job. Tampoc no fa massa que ens donaven alguns calerons per tenir els nostres estalvis i ens atenien amb la naturalitat i cordialitat que es presumeixen a un establiment comercial obert al públic, fins a arribar a avui on som nosaltres els que hem de pagar-los perquè ens guardin els diners per bé que gran part de les gestions les fem nosaltres i no ells.

Bé, tornant al gra, me les presumia molt felices arribant a la caixa cap a la una amb la idea de no haver de fer cua. És veritat que a vegades havia vist multituds davant de les portes de les sucursals bancàries, però francament jo pensava que es produïen a les vuit del matí a causa de la gent que fa les gestions abans d’anar a treballar.

Quina fou la meva sorpresa en trobar-me una filera de més de deu persones al davant i que quan em va tocar el torn, més de mitja hora després, en tenia més de quinze al darrere. Per cert, quan dic torn, vull dir que la pobra noia que hi havia a l’entrada aguantant els ruixats de clients emprenyats, em va escoltar i em va fer passar a la sala-bar sense copes on vaig haver d’esperar que m’atenguessin per la resolució de la cosa.

Els «professionals de les cues» que hi solen anar més o menys a diari, em van comentar que vaig tenir mala sort. Que normalment a aquella hora no hi ha tanta gent, i que tots aquells senyors que veia que portaven un paper a la mà (fixeu-vos que no em refereixo a cap nacionalitat, ètnia, ni religió, només dic que eren barons que portaven un paper a la mà) era perquè els hi havia enviat el paper del Pirmi i s’havia de segellar per l’entitat financera.

O sigui que un olé per l’administració que encara permet aquestes manualitats en ple segle XXI i un altra olé per gran part d’aquests homes que en un país de gairebé tres milions de persones a l’atur i amb les empreses amoïnades perquè no troben personal, no es dignen a treballar.

Compartir l'article

stats