No conec cap espia, almenys conscientment. Els únics que soc capaç de recordar són aquells que viuen a les prestatgeries de les biblioteques i a les sales de cinema. La veritat és que el personatge de l’agent secret fascina escriptors i cineastes. I reconeguem-ho, també a molts de nosaltres siguin de ficció o reals.
La història és plena d’espies. Des de l’Antiguitat fins avui, s’han mogut entre bambolines per influir en els esdeveniments polítics i bèl·lics, però també en l’economia, la indústria i la tecnologia. El seu paper és més discret que aquell que ens trasllada la ficció. Només hem de recordar l’exposició pública que Ian Fleming dona a James Bond, un personatge per cert inspirat en l’agent de Scotland Yard Sidney Reilly, que gaudia visitant països exòtics, vestint elegantment i jugant als casinos més famosos d’arreu. També hi ha altres exemples, com Margaretha Geertruida Zelle coneguda com Mata Hari, que varen tenir una vida que semblaria treta d’un relat de ficció.
Però els espies no són una exclusiva de països llunyans. D’aquí són Joan Pujol, Garbo, l’agent doble català que va enganyar Hitler per facilitar el desembarcament a Normandia; i Ramon Mercader, que després de la Guerra Civil es va incorporar a la intel·ligència soviètica i que va posar fi a la vida de León Trotski. L’escriptor Josep Pla també forma part d’aquesta llista, com altres famosos literats d’arreu: Graham Greene, John le Carré o el mateix Ian Fleming.
De totes maneres, les històries d’espies no sempre són fascinants. Fa setmanes que assistim a un degoteig d’àudios de l’excomissari Villarejo que esquitxen monarques, polítics, empresaris i periodistes, alhora que ara pretén exonerar les seves víctimes. A bona hora, senyor. Com deia un dels personatges de Le Carré: «Què creus que són els espies? Sacerdots, sants, màrtirs? Són una escanyolida processó d’idiotes vanitosos, traïdors (...) i borratxos; gent jugant a indis i vaquers per animar les seves pobres vides».
