Vella fusta per cremar, vell vi per beure, vells amics en qui confiar i vells autors per llegir» (Sir Francis Bacon, filòsof britànic).

El 15 de juny es va celebrar el Dia Mundial contra el Maltractament de les Persones Grans, amb una programació de diversos actes en diverses jornades a la capital emporitana (Empordà, 7 de juny, p. 9), que va tenir com a cloenda una caminada reivindicativa al llarg de tres itineraris diferents a la comarca. En incorporar-me al Club de les Primaveres i Tardors afegides (eufemisme de la meva collita) he descobert un nou mot i una nova experiència vital, l’edatisme – o també vellisme– manlleu de l’anglès ageism, que l’Organització Mundial de la Salut reconeix com a factor de discriminació vers una persona o col·lectiu sènior a través d’estereotips socials i de prejudicis.

El llistat de greuges potencials es podria fer quilomètric: la marginació, la soledat i la manca de cura com a fenomen general, les acusacions de fer males olors, d’haver de cridar als adults que sordegen, la sequera de libido, l’ús d’un vocabulari pejoratiu (vell brut, ancians, càrrega familiar, dependents, classe passiva, senil, termes que mostren compassió,...), impotència per mor de l’analfabetisme digital, vergonya per la segona infantesa (tornant a fer servir bolquers, menges triturades, l’ús de diminutius: «Què tens, reiet?»), imatges caricaturesques de persones tristes, febles, en els mitjans de comunicació i en la publicitat, degradació professional (menys dolorosa és la de celebritats com Pierce Brosnan, a qui amb 69 calendaris gastats no el deixen fer de James Bond, o Madonna, de 63, els darrers singles de la qual ja no s’inclouen en les playlists), lentitud en la presa de decisions, etc. En aquest darrer punt, em ve al cap el conte Lo camí fangós, de mossèn Cinto Verdaguer, en què un jove demana a un vell si hi havia gaire pastetes camí amunt. «Per als vells, fins als genolls; per als joves, fins al coll». El jove, que es pensava que l’ancià repapiejava, va capir la saviesa del vell entenimentat quan –refiat de la seva lleugeresa saltant i gambejant– va caure de lloros dins de la fanguera.

Els estereotips gràfics o retòrics no em fan perdre la son ni minven l’autoestima. El que sí que m’emprenya és la percepció que terceres i quartes edats som una llosa de formigó per a la hisenda pública, una urticària sense bàlsam per als poders financers: «Cal que es retallin les prestacions i es retardi l’edat de jubilació davant el risc que la gent visqui més del que s’esperava» va declarar Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, de 66 anys, que mirarà de jubilar-se a frec dels 80, com Felipe González (ja octogenari, president del grup de Savis de la UE), o Josep Borrell (de 75, comissari d’Afers exteriors i política de Seguretat de la mateixa institució). L’Església catòlica també practica una política de recursos humans curiosa: trobo raonable que molts bisbes es resisteixin a plegar «voluntàriament» als 75; quina lògica té que els cardenals majors de 80 no puguin participar en la tria d’un nou Papa? I com és que els sacerdots poden realitzar les cerimònies de culte i l’administració eclesiàstica fins que, eixuts, ingressen en la residència Matusalem? Gran part dels prejudicis i maltractes envers la gent gran canviarà, com passa al Japó, quan la plutocràcia entengui que els sèniors som un silver market, un mercat de plata encara verge.

Entenc la vellura com un període de boniquesa –no estètica o narcisista– sinó de collita i renaixement de flors sense espina d’un jardí metafòric en què hem viscut durant els dos primers actes del teatre de creixement i maduresa. Un temps breu o dilatat per revoltar-se contra els convencionalismes que ens havien ofegat de joves (us recomano el poema Warning / Advertiment, de Jenny Joseph), per gaudir del fruit del raïm de la vinya vella, de les lectures de Ciceró (De senectute) o d’Ernest Hemingway (El vell i la mar), de converses pletòriques de vivor amb amics que mai no et diguin amb veu decrèpita «De vell no es passa!» Una etapa per reflexionar si hauria estat millor estudiar la filosofia de Confuci –que predica la veneració als avis– o a partir dels 50 anys (frontera en què, segons la dita, si res no et fa mal és perquè ets mort) professar la religió budista que ens ensenya que tot és essencialment fugisser, una veritat que no ens ha de crear patiment ni frustració.