Sembla que si una persona és capaç d’obrir el seu cor i descobrir les meravelles de la vida, llavors, el flux de la creativitat li és disponible, i, mentre el cor es mantingui obert, estarà en constant contacte amb el riu de la creació, un riu que aporta alegria pura. Algunes cultures anomenen aquest estat «estar enamorat» i no precisament d’una altra persona, sinó de l’alegria de ser un ésser humà que viu en aquest planeta meravellós.
En un altre context, llegeixo la mateixa idea però sota la paraula «florir», perquè ja a l’antiga Grècia, Aristòtil va promoure el concepte «eudaimonia», que significa «la floració humana» o «el bon viure» i que s’interpreta com a felicitat i prosperitat, però mai s’hauria d’entendre en el marc de la vida física, sinó en el de la vida emocional i espiritual, ja que les floracions humanes mai són fruit dels diners i l’opulència, ans al contrari, ja que «eu» significa bo i «daimon» equival a esperit, per la qual cosa la idea «eudaimonia» està més relacionada amb l’alegria de viure que no pas amb el benestar. I és que l’alegria resulta de la capacitat d’enamorar-se de la vida, d’obrir el cor a la bellesa del món, amb tot el que la paraula «món» implica. I em direu que resulta difícil enamorar-se amb alegria d’aquest món en què vivim on les altes autoritats ens demanen reduir les nostres emissions de CO2 mentre elles pacten augmentar els pressupostos de guerra (ai!, de «defensa») i llencen bombes i míssils, i fan córrer tancs, submarins, vaixells i avions amunt i avall per una lluita sobre la possessió de l’energia (segons sembla) mentre en gasten a mansalva... o és un altre, el motiu? Podrien explicar-nos per què, mentre ens demanen austeritat, llencen la casa per la finestra amb objectius més que dubtosos i resultats catastròfics per a la vida, l’enamorament i l’alegria? Podrien dir-nos per què odien la vida en lloc d’estimar-la? Doncs això fa que perdin autoritat, i que nosaltres els perdem el respecte...
I ens venen un munt de preguntes, com per exemple, és veritat que estem al final d’una època? O, és veritat que tot això no són més que les raneres de la mort d’un sistema esgotat, autoexhaurit per la seva pròpia ambició i ceguesa? Llavors, podem mirar una mica més enllà i veure com floreix una nova humanitat? I, podem obrir els nostres cors i enamorar-nos alegrement de ser persones que viuen en aquest món?
