Aquest és un escrit que ha sorgit arran d’haver sentit dir moltes vegades i a moltes persones diferents de com n’és d’esfereïdora la vida actual. El tema que tractarem avui parla del temps, no de l’atmosfèric, i no perquè no sigui prou important, sinó del que vivim cada dia com a persones. De com l’ocupem a les nostres vides, del sentiment de viure la vida d’una manera tan vertiginosa que sembla que ens acosta a un penya-segat amb el risc de caure-hi.
Un o una, es lleva un dilluns al matí i pot pensar: ‘Que bé, ja és dilluns, ara tinc tota una setmana per endavant’ o ben bé al contrari, pot manifestar el turment que li suposa haver d’encarar tota una nova setmana. Potser perquè la feina no li agrada o perquè se sent pressionat/da en ella i ho viu amb molta angoixa. També pot passar que es visquin situacions de problemes de salut personals, familiars o d’amics. O que hi hagi hagut un daltabaix econòmic que hagi provocat un ensorrament, no només monetari, sinó també emocional. Però potser no passa res d’això i també un viu amb angoixa el dia a dia.
Diàriament, cada setmana, es poden anar presentant coses que ens poden alegrar el nostre dia a dia. Aquestes s’han de saber detectar i aprofitar. Una pot ser rebre una visita inesperada d’una amistat o rebre un somriure d’un conegut, sentir la nostra cançó preferida i saber-la escoltar i posar-se a cantar-la. O que et trobis amb un cadell perdut i puguis veure en la cara dels seus amos l’alegria d’haver-lo recuperat en tornar-los-hi. De fet, si sabéssim mirar, tant endins com enfora, trobaríem molts motius per ser feliços.
Sense saber per què, de dilluns a divendres les hores passen volant i una setmana en succeeix una altra, i ho fa tan de pressa que sembla que no ens dona l’oportunitat de comprovar que som vius. Que podem gaudir dient-li un gran bon dia a la veïna i dedicar-li un somriure mentre ella ens explica les trapelleries del seu net i nosaltres l’escoltem interessats. Però no, hem de fer malbé un moment que pot ser màgic pensant en les coses que s’han de fer aquell dia, mirant el rellotge mentre ella, només en cinc minuts, ens explica una petita història que l’omple de joia a ella i també a nosaltres. I se li diu: ‘Adeu-siau veïna, me n’he d’anar, que no tinc temps. El temps se’m menja i arribaré tard a la reunió’. Una reunió que potser és menys important del que pensem i a la qual tampoc arribaríem tard si l’escoltéssim, però ben segur ens ajudaria a arribar-hi més contents i relaxats.
Per què no ho fem al revés i ens mengem nosaltres el temps? És a dir, pensem i triem en què el volem invertir. D’aquesta manera no defugirem de les nostres obligacions i les atendrem més amablement.
Si aprenem a distribuir el temps i a no fer-nos esclau seu, si ens el mengem a gust, ens pot fer molt profit i, al cap i a la fi, probablement acabarem fent les mateixes coses, possiblement més ben fetes i segur que fetes més alegrement.
Aquest enfocament de la vida ben segur que ens pot fer més eficients i més persones. I ens menjarem el nostre temps com si fos un deliciós pastisset casolà, elaborat per a nosaltres, amb tota la delicadesa que hi haurà posat la cuinera amable, que és el temps que tenim per gaudir de la nostra vida.
