Vull parlar la gran poetessa Maria Àngels Anglada per dues raons: la primera és perquè sempre m’ha cridat l’atenció el seu sistema d’escriure, especialment per les seves al·legories. És a dir, a l’hora d’explicar que es feia fosc, deia, per exemple: «Quan sents la xerradissa dels ocells arraulits / en algun arbre. Quan la monòtona melodia dels / grills omplen el silenci. Quan perceps que alguna / reineta trepitja les fulles seques». Etcètera.
I l’altra raó és d’ordre particular. Fa vint-i-cinc anys que la meva esposa va començar, per qüestió de feina i distància, a anar a buscar a l’escola que té el seu nom «Maria Àngels Anglada», la primera neta, a la sortida de classe. Llavors l’escola estava formada per aules provisionals, d’aquestes que semblen rulots. Després, més tard, devia ser cap allà el 2008 vaig fer el relleu, continuant jo, amb els altres nets següents.
I aquest any s’ha acabat.
A partir d’ara, amb el cor una mica confús, no sé si trobaré a faltar les petites converses en què nosaltres, com a bons avis, intentàvem inculcar els valors del civisme i el bon fer, aprofitant que, durant el trajecte fins a l’escola, tenies el net o la neta acaparats.
Però, vaja, la vida continua, la mainada es fa gran (i els avis també).
Recordaré sempre les seves professores i al director de l’escola, en Josep Fernández, ja que és l’oncle d’un operari que va treballar a casa durant cinquanta anys i, per descomptat a la Núria, que estava sempre a l’aguait, amb tots els noms de la mainada memoritzats.
