Quiosc

Empordà

Jose luis bartolome

En defensa del subjuntiu

"És un sarcasme que per aquestes incorreccions i d’altres (accentuació i ortografia en general) els alumnes de batxillerat puguin suspendre la Selectivitat"

«Mode subjuntiu. Mode verbal marcat per l’activitat subjectiva del parlant davant l’acció del verb i que en oracions subordinades és regit per verbs que expressen incertesa, temor, possibilitat, desig, voluntat o d’altres de semblants». (Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans).

No soc un purista ni un mestretites de les lletres. Tinc les meves limitacions en les llengües que conec amb cert domini: la materna (castellà), l’adoptiva (català), la professional (anglès). Intento, tanmateix, ser diligent quan les utilitzo en registres orals (confesso que per a emprar els pronoms febles de manera espontàniament acurada necessitaré una segona vida), i sobretot en el registre escrit (Verba volant, scripta manent), tot i que això comporti un temps de consultes no sempre de pur gaudi.

Fa temps que he donat per inútil pregonar que el «sí» afirmatiu no és el «si» condicional, que la construcció condicional «si no» s’escriu de manera separada, i no enganxada com la conjunció «sinó» (aquí, a voltes, és comprensible una certa confusió). M’irrita la descura amb què professionals del periodisme, polítics, i altres col·lectius amb estudis superiors que surten a la tele o la ràdio empren els verbs «sentir» i «escoltar», amb una grolleria ridícula quan un locutor té problemes de connexió amb l’entrevistat («No te escucho» / «No t’escolto», en comptes de «No te oigo» / «No et sento»). Altres punts gramaticals que tinc anotats a la meva cartilla de reclamacions fins ara sotto voce són la manca de preposició que escorti un pronom relatiu («El tema que parles és molt interessant» → «El tema de què / del qual parles…»), i altres atropellaments dels pronoms relatius, l’ús de verbs intransitius en funció transitiva («No abusem la llibertat que tenim»), etcètera.

Però parlem de la polvorització del subjuntiu que les llengües romàniques i l’alemany (l’idioma més llatí de tots, amb la seva sintaxi peculiar i els seus dos modes Konjunktiv) hem heretat directament de la gramàtica dels romans. Recordo l’anècdota quan una alumna de segon curs de l’EOI de Ripoll em va dir que volia canviar d’idioma en esbrinar que l’anglès no té subjuntiu. Vaig aconseguir fer-la canviar de parer amb sessions a part, de nivell avançat, explicant els recursos alternatius que té la llengua de Dickens. M’imagino que les seves orelles deuen grinyolar, com les meves, en sentir (o escoltar) frases en català i castellà com ara «Si haguessis vingut abans haguessis tastat el pastís», «Si lo hubiera sabido, no te lo hubiera dicho» [registres col·loquials], «Dubto que l’avió arriba a temps», «Te dije que vengas conmigo», «Tant de bo el Girona puja a primera», «Cuando tienes dinero te podrás comprar el coche». És una moda d’empobriment de la llengua motivada per la mandra? Hem de respectar i mantenir els usos dispars del subjuntiu en certes modalitats dialectals («ja li haguera dit») o tradicions gramaticals com la dels bascos («El médico me dijo que no bebería [bebiera/bebiese] tanto txacolí»), però no és acceptable que matisos com el del desig, l’esperança, el dubte, el sentiment… es perdin per un delicte d’indolència. Tal vegada és / sigui un símptoma revelador de la condició humana postmoderna, que vol transformar idees, hipòtesis, irrealitats en fets, en informacions que no admeten dubtes, com si tots els verbs fossin de parla i pensament.

Dit en clau d’humor, estarem d’acord que no és el mateix «Déu salva la reina!» que «Déu salvi la reina!». Elizabeth II va superar la Covid, i ara ha pogut celebrar el seu Platinum Jubilee, gràcies als metges i als precs dels seus súbdits, no per mediació divina. És un sarcasme que per aquestes incorreccions i d’altres (accentuació i ortografia en general) els alumnes de batxillerat puguin suspendre la Selectivitat, en la qual es troben abocats aquest mes de juny. I què passa amb la llengua en boca de professionals de la informació, polítics i d’altres? Com és que no són amonestats amb targeta groga/vermella pels oients/escoltadors, el gremi de filòlegs de la CCMA o els acadèmics del país? Hi ha llicències que ni tan sols el català tranquil no hauria d’acceptar. El profeta Job diria que cal que tenim paciència, vull dir, «que tinguem paciència». Buf! Tant de bo que tot plegat no sigui sinó (si no) una moda passatgera o de mitja durada.

Compartir l'article

stats