D’entre les diverses derivacions que ha tingut el coronavirus, n’hi ha algunes que no són purament sanitàries. Parlo d’aquelles que han provocat una variació de pensament, de concepció de la vida, allò que s’ha vingut a anomenar un canvi de paradigma (quines ganes tenia d’utilitzar aquesta expressió!).
I bon exemple del que comento en són els abandonaments de la feina. Segons LinkedIn, als Estats Units, tres de cada quatre empleats admeten haver-se replantejat la seva vida laboral arran de la pandèmia, és més, un nombre superior a onze milions de nord-americans la van deixar després del seu replantejament.
D’acord que alguns van haver-se d’ocupar d’algun familiar a causa del coronavirus, i això va fer que deixessin el treball que tenien, però les principals causes de la creixent quantitat de dimissions a la feina en són l’auge del teletreball, una demanda de major flexibilitat horària i una necessitat de conciliar més que mai la vida laboral i la vida privada.
Veiem, doncs, que gran part dels canvis tenen origen en una simple insatisfacció per part dels treballadors, fet que els van provocar l’abandonament del lloc de treball, molts d’ells sense tenir assegurada una continuïtat laboral en una altra empresa, és a dir, la seva sortida amb una mà al davant i una mà al darrere.
A Espanya, les dimissions de treballadors amb contracte indefinit s’han disparat, assolint màxims històrics des de 2006. Sembla que no s’han arribat a les xifres dels Estats Units bàsicament per les mesures de protecció social adoptades per l’estat i molt en especial per l’aplicació dels ERTO. El gran dubte és si aquestes solucions pal·liatives l’únic que han fet és posposar una revolució de treballadors que ja estava en marxa. Amb el temps ho veurem. Perquè estan molt bé les ajudes, però quan és l’Estat qui custodia els llocs de treball, llavors el treballador disposa de més temps i recursos per formar-se, replantejar futur, canviar de professió i estudiar altres sortides professionals a fi d’aconseguir unes millors condicions de vida.
Queda clar que alguna cosa no funciona en el nostre mercat de treball, i un exemple d’això és l’hostaleria, que està fent mans i mànigues per poder trobar personal en un país on la principal font de riquesa continua sent el turisme.
De manera que ja podem anar teoritzant sobre la captació i retenció del talent quan del que es tracta és d’obtenir més beneficis per als treballadors. I no només diners.
