De fa temps que diferents pensadors (filòsofs, teòlegs...) proposen, més enllà de les diferents religions i formes de pràctica social, que s’instauri una ètica universal, que contemplant els valors ètics de la filosofia i les teologies, faci possible un decàleg que sigui de mínims per articular la convivència global.
No sols contemplen el comportament de tota persona, sinó la seva salut considerada com un estil de vida. Pang i col·laboradors (2003) identifiquen quatre àrees on la investigació és rellevant pels anàlisis dels sistemes de salut. Fonamentalment, l’ús que es faci dels resultats de la investigació va lligada fonamentalment a la contextura moral dels agents que la practiquen.
Així com hi ha persones immorals, també podem dir que hi ha Estats que no respecten, en la seva trajectòria històrica, el dret d’altres pobles a accedir als béns de la civilització respectant la seva diversitat i la seva dignitat. En concret tots els Estats que han imposat les seves lleis sobre tants països del tercer món, o que han violentat les lleis i costums dels pobles conquistats amb les armes.
La globalització ha portat a constatar diverses realitats. No es pot discutir d’ètica sense al·ludir al tema del poder. Des de Bacon sabem que el coneixement és poder. Però, avui, sabem que el poder modula el coneixement; fins i tot, el crea, si per coneixement entenem les «certeses organitzades entorn de proves i demostracions». Però la globalització també ha significat la imposició d’un esquema local a la població global. Els valors occidentals estan en l’eix de les intervencions, fins i tot les benintencionades, amb les que es tracta temes propis de les cultures a les que s’imposen.
Tota moral és local, tot i que l'ètica, «com a reflexió raonada i raonable sobre la moral» pot aspirar a la universalitat.
Per això, la governabilitat política, l’educació i la diplomàcia són camps en els que la noció d’una ètica global, desenvolupada amb suficient generalitat i amb adequada rellevància local, pot ser una tasca positiva.
He trobat, en diversos autors, uns «compromisos bàsics» que podrien anar fent possible una ètica global per a tothom:
Primer. Tot ésser humà, sense cap distinció per raó de sexe, llengua, nacionalitat o religió, té una dignitat inviolable i inalienable.
Segon. No facis als altres el que no vols que et facin a tu. O, dit en positiu: fes als altres el que voldries que et fessin a tu. El meu pare ho resumia en «fes bé i no facis mal, i res més no et cal!».
Tercer. El compromís global per una cultura de la no-violència, i del profund respecte per tota vida.
Quart. El compromís per una cultura de la solidaritat en un ordre mundial just.
Cinquè. El compromís per una cultura de la tolerància i d’una vida viscuda en veritat.
Sisè. El compromís per una cultura per la igualtat de drets i un agermanament entre homes i dones.
La urgència d’una ètica global s’ha fet més evident després de la pandèmia que estem vivint (Covid-19) que ens ha fet adonar de la fragilitat i vulnerabilitat de les persones.
Després que Nacions Unides ens han fet el regal de la Declaració Universal dels Drets Humans (1947) i la presa de consciència de que compartim un ecosistema fràgil i que no podem seguir consumint a marxes forçades, com diu el Papa Francesc: «el món és la casa comú»
En plena invasió d’Ucraïna, amb el que comporta de destrucció de drets humans i individuals a tants milers de persones, una ètica global ha d’aportar el compromís per la resolució pacífica dels conflictes i una negociació justa. I no sols per l’Europa de l’Est, sinó per tots els conflictes latents arreu del món, i sobretot en zones on la pobresa i la fam provoquen conflictes armats.
Observant la reacció de tantes petites ONG i tants ciutadans davant els desastres i les emergències, m’adono que estem sovint molt més avançats en aquest desig d’una ètica global que no pas els dirigents polítics i econòmics. Amb tot, res justifica que l’ètica s’aturi davant les fronteres nacionals.
