Impossible imaginar un món sense música. Privats de les seves harmonies, què seria de les nostres emocions, d’aquells plaers que ens desperten una melodia o una lletra. Tan important és la seva relació amb benestar i l’alegria que, en algunes cultures antigues, es representava amb els mateixos caracters jeroglífics d’aquests estats d’ànim. Però malgrat aquest origen remot, només fa quaranta anys que es va proclamar el Dia de la Música coincidint amb l’inici de l’estiu, el 21 de juny.

De fet, l’època canicular també és el moment de l’any en què més activitats relacionades amb la música se celebren. Doneu una ullada a l’agenda dels pròxims noranta dies i descobrireu una alta densitat per quilòmetre quadrat de concerts i actuacions per satisfer gairebé totes les oïdes. La tan desitjada represa ha permès recuperar, si no incrementar, les programacions musicals fins al punt que ja sentim veus assegurant que hi ha més oferta que demanda. Evitem fer valoracions abans d’hora, perquè ben mirat mai com ara havíem tingut una necessitat tan gran de socialitzar i activar les nostres endorfines.

Al voltant del 21 de juny, els estudiants de música també s’enfronten al seu primer públic, les famílies. Per sort, la posada en escena d’aquests concerts de final de curs ha canviat força des que, temps era temps, vaig convèncer els meus pares per estudiar música. En aquells dies, el més nou del repertori era alguna cançó tradicional. Avui, la selecció res té a envejar a les nostres llistes d’Spotify. D’igual manera ha canviat l’actitud dels espectadors que per sort s’assembla molt més a la gala final d’Eufòria a TV3 que a una audició al conservatori.

Ara bé, la música no és un plaer puntual. El filòsof alemany Friedrich Nietzsche assegurava que «la vida sense música seria un error». Evitem equivocar-nos i continuem construint cada dia la nostra pròpia banda sonora.