Un dels elements clàssics de cada estiu és el risc d’incendi forestal; enguany a més hem d’afegir dos elements que multipliquen aquest risc com són les altíssimes temperatures des de fa setmanes i el fet que l’arribada de visitants i usuaris de les nostres contrades literalment s’ha multiplicat, per la qual cosa també es multiplica el risc d’incendi.
Fa pocs dies un petit incendi –petit en comparació amb el que podria haver estat– a La Jonquera, totalment fortuït; poques setmanes enrere un incendi perillós a la zona de Lleida, i d’altres en el conjunt de l’Estat. Llegeixo ara un petit incendi a Sils, a la Selva, que s’ha controlat gràcies a la ràpida intervenció del cos de Bombers. I ben segur que en llegirem més en les setmanes vinents, que esperem que no vagin més enllà de l’ensurt.
Hi ha moltes raons que podem provocar un incendi, i la majoria d’elles són a causa de la intervenció humana. Per exemple, ens faríem creus de la quantitat de brutícia que podem trobar pels diferents espais susceptibles de cremar-se; brutícia com serien llaunes o ampolles de plàstic –aquestes darreres molt perilloses si s’exposen al sol–.
Una altra raó són les burilles llençades des de la finestra d’un cotxe –que sabem que han provocat algun incendi tristament recordat–, algunes activitats agràries que en determinats moments poden ser perilloses fins al foc provocat per piròmans, són diverses modalitats de patir un incendi forestal; curiosament de totes aquestes modalitats, la prudència, la cura i el respecte amb l’entorn i el civisme solen ser les fórmules majoritàries per evitar-los.
Sempre hi ha accidents, ho sabem, i els accidents no es poden evitar. Tanmateix, cal tenir cura amb el nostre entorn –es diu i s’ha dit centenars de vegades i cal repetir-ho– perquè depèn la seva supervivència i la nostra.
Cal sentir abans de comprendre, afirmava Jean Cocteau, i potser sigui cert sentir la pèrdua del paisatge que ja hem viscut per comprendre que cal preservar-lo.
