Quiosc

Empordà

Salvatella

Mar d’amunt

Josep Maria Salvatella

Nit de Sant Joan

"Joan Amades deia que el cristianisme, en un principi, va combatre les fogueres de Sant Joan, perquè s'entenien com a restes del paganisme"

Aquesta nit és la més curta de l'any, el que s'anomena solstici d'estiu, que és quan el sol arriba al seu punt més alt. Al migdia, es deia, un bastó dret no fa cap ombra. Són una tradició antiquíssima els focs i la revetlla, en aquesta nit. Joan Amades deia que el cristianisme, en un principi, va combatre les fogueres de Sant Joan, perquè s'entenien com a restes del paganisme. El Concili de Constantinoble (680) va condemnar la seva encesa.

Dites i refranys sobre aquest tema n'hi ha a desdir: «La que es gronxa per Sant Joan, aviat troba galant». «Les herbes de Sant Joan tenen virtut tot l'any». «Per Sant Joan i Sant Pere, adeu primavera». «Els focs de Sant Joan se salten per davant, els de Sant Pere se salten per darrere». «Entre Sant Joan i Sant Pere, no portis la batuda a l’era». «Qui de la muntanya es vulgui enamorar, per Sant Joan hi ha d'anar»... Una altra: «Si mireu les flames del foc de Sant Joan, li veureu les banyes, el barret i els guants». Una vella dita, ara: «Lo dia de Sant Joan / és diada d'alegria./ Fan festa los cristians / e moros de moreria. I aquella cançoneta de quan érem infants: Avui és festa, / Sant Joan la fa, / agafa l'escopeta / i se'n va a caçar. / Tira un tiro, / mata un pardal / vestit de general»...

Hi ha diverses tradicions al voltant d'aquesta diada. En primer lloc, encendre fogueres i llançar coets i petards. Qui saltava set focs, es casava abans d'un any. El foc també casava les parelles que el saltaven donant-se les mans. La revetlla de Sant Joan s'anomenava popularment la Nit del Foc, i amb ella se celebrava cada any la joiosa arribada de la calor. Sant Joan és l'únic sant del qual es commemora el seu naixement, no el martiri ni la mort. Una vella tradició en aquest dia és menjar la coca dolça, feta de pa de pessic i fruita confitada.

Antany hi havia la creença que els fadrins no eren aptes per casar-se fins que no havien saltat, com a mínim, set focs de Sant Joan. La tradició deia que el foc de Sant Joan espantava els éssers malèfics que infestaven l'aire. Per això es tirava llenya verda al foc, perquè fes força fum, el qual en escampar-se per la població la resguardava dels mals esperits. També es deia que les noies que al punt de la mitjanit de Sant Joan es miraven en un mirall, ben a les fosques, veien reflectida la figura del que en el futur seria el seu marit.

Joan Maragall recordava així la festa: «Ja les podeu fer ben altes / les fogueres aquest any, / cal que brillin lluny i es vegin / els focs d'aquest Sant Joan». I Tomàs Garcés, potser des de la Selva de Mar, ens oferí dos poemes sobre aquesta nit meravellosa. Cançó de la nit de Sant Joan: «Perquè és nit de Sant Joan / hem encès una foguera. / La gent hi dansa a l'entorn, / se sent olor de ginesta, / hi ha l'eco d'una cançó / que s'allarga a la verneda»... I també, La lluna de Sant Joan: «La lluna de Sant Joan / és una lluna cansada. / Navega sense delit, / xopa de mel i rosada. / Les ones primes del cel / li menen sospirs i alfàbrega»...

Els anys setanta es va proclamar aquest dia com la Diada Nacional dels Països Catalans. Cada any, la flama del Canigó és tramesa de poble en poble. Nit de prodigis, nit d'amoretes, nit encesa com les fogueres. Enrere queden les penes, els amors perduts, les migranyes, els maldecaps, les frustracions, els gemecs, l'oblit... Passi el que passi, sempre recordarem alguna nit de Sant Joan, sempre...

Compartir l'article

stats