Qui no ha treballat en feines de temporada? Aquelles feines d’estiu vinculades al turisme fos càmping, restaurant o supermercat de costa gairebé obert les vint-i-quatre hores. M’atreviria a dir que diverses generacions s’han iniciat professionalment en feines de temporada, potser mal pagades i amb un fotimer d’hores, però, si hom no espavilava, costava trobar feina d’estiu passat el mes de maig.
He llegit els darrers dies que el sector turístic a casa nostra té autèntics problemes per poder cobrir tots els llocs de treball oferts –bàsicament a la restauració– amb la qual cosa fins i tot alguns es plantegen que no saben si podran obrir els seus negocis. Una circumstància que venia donant-se en els darrers anys, però que ara és una situació mai vista.
Algunes borses de treball com la de l’Institut Escola d’Hostaleria i Turisme de Girona, tenen molta més oferta que demanda, amb demandes de restauradors desesperats. La situació és inèdita, i ha acabat saltant a tots els mitjans de comunicació; amb posicions confrontades per estudiants que afirmen que els empresaris no busquen treballadors sinó esclaus i empresaris que consideren que una bona part el que no té són ganes de treballar.
Segur que no és ni una cosa ni l’altra, per descomptat, però com és habitual la solució no és gens fàcil i, em temo, que cada vegada serà pitjor.
El món ha canviat, molt, moltíssim, això ha transformat mentalitats, però algunes estructures de funcionament, empresarial o comercial, encara no del tot. Es parla de conciliació, d’horaris decents o bons sous; no sé si serà suficient –d’entrada segur que sí, però a mitjà termini tinc dubtes–; hem desenvolupat una societat que valora molt el seu temps d’oci, planifica menys i compta més les experiències que l’estabilitat.
Amb aquesta perspectiva, la feina de temporada quedarà circumscrita a sectors molt concrets, que qui sap si seran suficients per cobrir tota la demanda de servei als visitants a casa nostra.
