Des de petit a casa sempre havíem tingut gossos. En plural, un o més d’un. Sempre. De manera que associo els meus records familiars a aquests quadrúpedes i els tinc en especial consideració dins la meva galeria d’éssers estimats, per bé que he de dir que en els últims temps he evolucionat cap als gats, criatures més independents i menys embafadores.
A propòsit del millor amic de l’home, tinc un dubte que m’assalta en les meves nits d’insomni: de la mateixa manera que els treballadors actuals estem ajudant amb les nostres cotitzacions a pagar les pensions dels jubilats, seran els gossos els que ens pagaran les prestacions futures?
Ho pregunto perquè fa temps que em creuo pels carrers amb joves parelles en edat de procrear amb les seves corretges atapeïdes de gossos, però sense mainada pròpia que les envolti. I, fent-me càrrec de les incerteses del món actual i que les condicions laborals actuals tampoc serien les òptimes per a llençar-se a l’aventura d’iniciar una nissaga, em fa la sensació que tal conducta es basa més a voler tenir una vida còmoda i sense problemes que en cap altre criteri.
Suposo que fent cas d’algun dels economistes profètics que estan tan de moda, hauria d’acceptar de manera definitiva que els meus coetanis i jo el més semblant que tindrem a una pensió serà la caritat humana dels nostres fills, ara adolescents, que se suposa que un dia ens deixaran de dir pesaos, treballaran, i ni que sigui mínimament es preocuparan per nosaltres.
Però com que soc un home de fe que encara vol creure en el miracle de l’estat de benestar, no puc evitar la preocupació i el desànim quan veig que gairebé no neixen nous catalanets ni catalanetes.
I malgrat haver sentit fins a l’extenuació que «per primer cop es trenca la cadena i els boomers deixareu als vostres successors un món pitjor que el que vàreu rebre dels vostres predecessors», considero que tal aforisme no hauria de servir com a justificació per a no tenir descendència. Les societats necessiten saba nova per poder avançar i no aquesta colla de vells en el que ens estem convertint.
Ho tenen difícil sí, molt difícil. Però molt menys que els nostres avis que van crear família en temps de postguerra i els nostres pares que mentre ens educaven van comprar la tele en blanc i negre al comptat. No hi ha excuses.
