Mai em vaig banyar a la piscina del Voramar. Però passant pel passeig Lluís Albert havia observat infinitat de vegades aquella construcció que, essent un nen, em tenia fascinat. Actualment, és políticament incorrecte dir-ho –fins i tot pensar-ho– i si preguntéssim a qualsevol veí, la resposta més probable seria que allò és un clar exemple de l’urbanisme més salvatge a primeríssima línia de mar. La instal·lació està mig a les roques que donen pas al Mediterrani i mig a l’aigua, i és fàcil pensar que el més sensat és enderrocar-la i intentar recuperar l’espai natural que més de seixanta anys enrere hi havia hagut. Això és impossible i en cas d’intentar-ho, la solució acabaria essent un nyap més gran del que ja és ara.
És un dels debats de futur a l’Escala. L’Estat va recuperar la titularitat de l’espai recentment, una vegada finalitzada la concessió de 60 anys i l’Ajuntament el gestionarà. Les propostes de futur han de venir de l’administració local i la central hi ha de donar el vistiplau. De moment ningú ha expressat cap idea concreta, malgrat que fa molts anys que està abandonat i en un evident estat de degradació. L’equip de govern ha dit que hi té interès i ERC, a l’oposició, ha formulat una pregunta al Senat, però no s’ha plantejat cap possible projecte. Seria interessant, a un any de les eleccions, que es formulessin plans, realistes, sobre què s’ha de fer a l’antiga piscina del Voramar.
La piscina es va inaugurar el 1960, va ser la primera guanyada al mar a Europa i just al davant, cal recordar, hi havia l’antiga discoteca Aquarium ubicada sota el passeig i el carrer. El conjunt és també un record d’allò que van representar els anys daurats del turisme a l’Escala. Ha passat molt de temps, el turisme ha canviat molt i la concepció de tot plegat també. No es pot tornar a allò que va representar la vella instal·lació, ni tampoc deixar-la com està. La solució: tot un repte.
